Una de les actuacions més ambicioses que s’han posat en marxa dins la Unió Europea per aplicar el principi de prevenció en el funcionament de les instal·lacions industrials més contaminants va ser l’aprovació de la Directiva 96/61/CE del Consell, de 24 de setembre, relativa a la prevenció i al control integrats de la contaminació, mitjançant la qual es van establir mesures per evitar, o almenys reduir, les emissions d’aquestes activitats a l’atmosfera, l’aigua i el sòl, inclosos els residus, amb la finalitat d’assolir un nivell elevat de protecció del medi ambient considerat en el seu conjunt.
Per fer efectius la prevenció i el control integrats de la contaminació, la normativa europea supeditava la posada en marxa de les instal·lacions incloses en el seu àmbit d’aplicació a l’obtenció d’un permís escrit, que s’ha de concedir de manera coordinada quan en el procediment hi intervinguin diverses autoritats competents. En aquest permís es fixen les condicions ambientals que s’exigeixen per explotar les instal·lacions i, entre altres aspectes, s’especifiquen els valors límit d’emissió de substàncies contaminants, que s’han de basar en les millors tècniques disponibles i han de tenir en consideració les característiques tècniques de la instal·lació, la seva implantació geogràfica i les condicions locals del medi ambient. A aquests efectes, i per facilitar l’aplicació de les mesures anteriors, la Directiva establia un sistema d’intercanvi d’informació entre la Comissió Europea i els estats membres sobre les principals emissions contaminants i les fonts responsables d’aquestes, així com sobre les millors tècniques disponibles.
La incorporació en l’ordenament intern espanyol de la Directiva 96/61/CE esmentada es va portar a terme, amb caràcter bàsic, mitjançant la Llei 16/2002, d’1 de juliol, de prevenció i control integrats de la contaminació, que ara es refon, i que tenia una vocació preventiva i de protecció del medi ambient en el seu conjunt, amb la finalitat d’evitar, o almenys reduir, la contaminació de l’atmosfera, l’aigua i el sòl. A aquest efecte, la norma va preveure l’autorització ambiental integrada com una nova figura d’intervenció administrativa que substituís i aglutinés el conjunt dispers d’autoritzacions de caràcter ambiental exigibles fins al moment.
La Directiva esmentada va ser derogada posteriorment per la Directiva 2008/1/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de gener, relativa a la prevenció i al control de la contaminació, i aquesta, al seu torn, per la vigent Directiva 2010/75/UE, del Parlament Europeu i del Consell, de 24 de novembre, sobre les emissions industrials, i tot això ha donat lloc a modificacions de la normativa interna de transposició per mitjà de la Llei 5/2013, d’11 de juny, que ara es recullen a la Llei 1/2016, de 16 de desembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de prevenció i control integrats de la contaminació.
Aquesta Llei defineix el concepte d’Autorització Ambiental Integrada de la següent manera:
Autorització Ambiental Integrada: la resolució escrita de l’òrgan competent de la comunitat autònoma en què s’ubiqui la instal·lació, per la qual es permet, a l’efecte de la protecció del medi ambient i de la salut de les persones, explotar la totalitat o part d’una instal·lació, en determinades condicions destinades a garantir que aquesta compleix l’objecte i les disposicions d’aquesta Llei. Aquesta autorització pot ser vàlida per a una o més instal·lacions o parts d’instal·lacions que tinguin la mateixa ubicació.
Segons l’article 4 de la Llei 1/2016, de 16 de desembre, en atorgar l’Autorització Ambiental Integrada, l’òrgan competent de la comunitat autònoma ha de tenir en compte que en el funcionament de les instal·lacions:
També, segons l’article 5 de la mateixa Llei 1/2016, els titulars de les instal·lacions en què es porti a terme alguna de les activitats industrials incloses en l’àmbit d’aplicació d’aquesta Llei tenen l’obligació de: