Recorregut d’accés a la parada.
L'itinerari pot ser completat opcionalment creuant la platja de Binimel·là en direcció a la de Pregonda per realitzar dues observacions addicionals al voltant de Calesmorts. En arribar a aquesta cala detectam un contrast marcat en el color de les roques, que, de les tonalitats predominantment fosques del massís de Binimel·là, passen a coloracions vermelloses. En situar-nos al centre de la cala, és especialment interessant fixar-se com en el seu marge de llevant les roques fosques, fortament plegades, se superposen a les vermelles.
Les roques sedimentàries es regeixen per un principi bastant simple conegut com el de la superposició. Aquest principi explica que l'ordre d'antiguitat dels sediments s'estableix de baix a dalt. Dit d'una altra manera: en les parts inferiors d'una sèrie de roques sedimentàries trobam les roques més antigues (es van formar abans) i en les superiors, les més modernes (formades més tard que les que tenen a sota). A Calesmorts podem observar que les roques fosques més antigues del paleozoic es troben per sobre de les més recents vermelles, per la qual cosa aquí el principi de la superposició no es compleix.
Encavalcament de les roques del carbonífer sobre gresos i pelites vermelles del permotriàsic a Calesmorts (punt A).
La disposició de les roques que trobam a Calesmorts és deguda a l'acció d'una estructura geològica anomenada Falla inversa en la que el cabussament del pla de falla és de baix angle (generalment menor de 45<sup>o</sup>). En general es refereix a estructures a gran escala (regional). </p></div>">encavalcament. L'acció d'unes forces compressives colossals a l'escorça de la Terra pot provocar el desplaçament de les roques que es troben en una posició inferior, de tal manera que l'empenta les pot situar cap amunt, per sobre d'estrats més recents. Els encavalcaments són un tipus de falla anomenada inversa i es caracteritzen per presentar un moviment horitzontal amb un angle baix d'inclinació i amb desplaçaments que poden arribar a alguns quilòmetres.
L’Falla inversa en la que el cabussament del pla de falla és de baix angle (generalment menor de 45<sup>o</sup>). En general es refereix a estructures a gran escala (regional). </p></div>">encavalcament de Calesmorts, que va col·locar les roques més antigues del carbonífer (paleozoic) per sobre de les més modernes del permotriàsic (paleozoic-mesozoic), va actuar durant l'era cenozoica. En aquell moment, la Terra es va veure sotmesa una vegada més a uns grans moviments provocats per la col·lisió entre dues grans plaques tectòniques, en aquest cas la placa africana i la placa euroasiàtica, que van aixecar grans serralades muntanyoses, com són els Alps, les Bètiques o els Pirineus.
Evolució de l’encavalcament de Calesmorts. Originalment les roques més antigues (marró) es troben per sota de les més modernes (vermell). L’acció d’unes forces immenses comprimiren i plegaren les roques i provocaren, amb el pas de molt temps, que l’ordre inicial s’invertís i que les roques fosques es disposassin per sobre de les vermelles.
Al marge de ponent de Calesmorts, al costat del refugi de pescadors, els materials vermells es troben per sota d'unes roques de coloracions ocràcies corresponents a dunes fòssils com les identificades a la primera parada de l'itinerari. Vorejant la línia de costa cap al nord reconeixerem una nova litologia: una roca de coloracions blanques i groguenques, que, si l'examinam amb detall, en lloc de grans d’arena, podrem arribar a identificar-hi cristalls de minerals. És una roca cristal·lina (una roca ígnia) amb quars abundant, entre d'altres minerals, com els blanquinosos d’ortosa, que es detecten amb facilitat.
Ara com ara el seu origen no és clar. L’opinió més acceptada explica que aquestes roques corresponen a magmes del paleozoic, que, tot i que pujaren a partir de fractures des de l’interior de la Terra cap a la superfície terrestre, mai arribaren a sortir a l’exterior mitjançant erupcions volcàniques i, en conseqüència, es van refredar i solidificar a l’interior de la Terra i van originar les roques d’aquesta zona. L’aixecament de les grans muntanyes al final d’aquesta era permetrien el seu pas dels fons marins a terra emergida.
Habitualment presenten un estat d'alteració avançat. Una de les manifestacions més característiques d'aquesta alteració és l'anomenada erosió alveolar o en niu d'abella, on les diferències de duresa de la mateixa roca fan que ressaltin les parts més dures davant el procés erosiu. En qualsevol cas, són roques molt resistents i, en conseqüència, sobresurten en el paisatge donant lloc als relleus de Pregonda i l’illa de ses Bledes. El seu color una mica groguenc o ocraci fa que l’arena producte de la seva erosió tingui sota l'aigua un aspecte daurat, el que fa de Pregonda una platja tan singular.
Roques d’origen volcànic als voltants de Pregonda i detall de l’erosió amb formes en niu d’abella que presenten habitualment aquestes roques (punt B).
