Eivissa.
Els materials més antics que afloren a Eivissa són del triàsic, i ho fan principalment a la seva zona nord. A la Punta d'en Valls és on es troben els nivells més antics. Aquests es corresponen amb una seqüència de dolomies del triàsic mitjà, amb uns 240 Ma. Encara que en aquestes no s'hagin trobat més que alguns microfòssils i bioturbació, s'han pogut caracteritzar dins de les anomenades fàcies Muschelkalk. No obstant això, a l'illa, aquest tipus de roques presenten la particularitat de tenir un bandejat clar-fosc a causa de la presència de vetes de calcita i dolomita, que s'anomena fàcies 'zebra' (veure foto). Tot això representa un ambient de fons marins d'aigües someres. Per contra, la part superior del triàsic mitjà conté calcàries que sí que poden preservar macrofòssils, com ara bivalves o ammonits.
Deixant enrere el triàsic mitjà, el triàsic superior insular està caracteritzat, d'una forma molt similar al de Mallorca, amb les anomenades fàcies Keuper, a les que predominen argiles multicolor amb guixos i puntualment cristalls de quars anomenats Jacints de Compostel•la. Al triàsic també tenen presència les roques magmàtiques a les que s'associen, en ocasions, dipòsits de minerals.
El juràssic està molt millor representat que el triàsic. Una part important d'aquest també es troba en el sector nord de l'illa. La roca que caracteritza la seva part inferior és, de nou, la dolomia que apareix de forma massiva i amb un aspecte molt similar a les dolomies del triàsic mitjà, encara que aquesta vegada tenint poc menys que 200 Ma. Igual que al triàsic superior, s'han detectat indicis d'activitat volcànica.
L'alteració de la roca és la causa que molts dels fòssils que poguessin contenir hagin desaparegut, encara que es poden trobar alguns a nivell microscòpic, que ajuden a la datació dels sediments. Una llacuna estratigràfica fa que alguns trams importants del juràssic mitjà no tinguin representació a l'illa. Cala Llonga (veure foto) és on millor es pot estudiar aquesta època a Eivissa.
El juràssic superior, al contrari que tots els materials anteriors, sí que pot ser molt ric en fòssils, havent afloraments en què hi ha una gran abundància d'ammonits en calcàries de colors comunament vermellosos, anomenades fàcies ammonitico rosso, que tenen a la zona uns 160 Ma.
Encara que aquest tipus de roca sigui la més cridanera del juràssic superior, generalment aquest està conformat per calcàries grises i groguenques ben estratificades
Durant les primeres fases del cretaci, que comença fa 145 Ma, la profunditat dels fons marins representats a l'illa va pujar. Això va ser degut al fet que l'activitat tectònica de llavors va afavorir la formació de conques sedimentàries profundes. En aquest tipus d'ambient és on es van desenvolupant nivells de calcàries, margues i margocalcàries, on fossilitzen innombrables foraminífers així com abundants mol•luscs, principalment ammonits.
Cap al cretaci mitjà la profunditat disminueix de nou, afavorint el creixement d'importants comunitats d'organismes propis de fons soms, entre els quals destaca un grup de bivalves que, a semblança dels actuals corals, formaven esculls: els rudistes.
El Penyal de s'Àguila (veure foto superior) és un lloc de privilegi on observar aquest tipus d'antics ecosistemes de fa aproximadament 110 milions d'anys, que s'enquadren a les anomenades fàcies urgonianes. Després d'aquest episodi es diposita el conjunt de materials que conformen el cretaci superior, sent el d'Eivissa el més complet de les Balears, si bé no es troba unificat sinó distribuït en petits afloraments dels quals destaca la Serra des Graner.
Encara que alguns aspectes d'aquest capítol de la geologia illenca estiguin encara sense resoldre, sembla que durant tot el cretaci superior el fons marí es va mantenir estable gràcies a la disminució de l'activitat tectònica.
Un nou i més potent hiat estratigràfic fa que des de finals del cretaci (fa 65 Ma) fins al miocè inferior (20 Ma) no hagi registre geològic a Eivissa. És en aquest últim on té lloc l'aixecament dels relleus actuals mitjançant intensos plegaments i encavalcaments de les formacions anteriors, agrupats a les diferents unitats tectòniques. Tot això té lloc com a part d'un important procés geològic global anomenat Orogènia Alpina, la qual es va acompanyar d'activitat volcànica que ha deixat afloraments com els propers a s’Aigua Blanca.
A aquesta mateixa localitat es troben olistostromes, grans masses caòtiques de roca formades per esllavissaments submarins (veure pàgina anterior). A part d'aquests, les margues són les que caracteritzen principalment aquest miocè antic i els seus fòssils són abundants, destacant els de mida microscòpica, molt útils per datar els estrats. Entre les margues, però especialment sobre d'aquestes, apareixen conglomerats que denoten la influència continental dels dipòsits, fonamentalment marins. Aquests es poden observar en llocs com la Serra de Beniferri.
Al miocè superior, fa uns 10 milions d'anys, es van desenvolupar barreres de coralls en ambients marins tropicals que són, en essència, les mateixes presents en la resta d'illes. D'aquest interval només hi ha testimonis presents al nord d'Eivissa.
El pliocè, que comença fa uns 5,3 Ma, encara que present, està molt pobrament representat.
El cuaternari, l'última de les eres geològiques, comença fa 2,5 Ma i té representació diversa, igual que a Mallorca i Menorca. Durant gran part d'aquest es van desenvolupar paisatges de dunes costaneres, que són les que donen origen al marès, explotat en algunes pedreres. A Sa Pedrera és fàcil observar aquests materials (veure foto).
Associades a aquestes antigues dunes es troben puntualment dipòsits de platges, que poden contenir abundants fòssils de mol•luscs. A les zones amb cert relleu l'erosió fluvial durant el cuaternari ha donat lloc a la deposició de sediments en els vessants, dels quals el més característic de la zona és el glacis, molt continu i visible a la zona del torrent de Labritja.
En paral•lel, i gràcies a l'abundància de roques carbonàtiques, es desenvolupen tot tipus de formacions càrstiques, com dolines o coves.
De l'holocè, que comença fa 10 mil anys, també hi ha dipòsits remarcables que donen fe de la dinàmica geològica de l'illa. Es Codolar, una barrera costanera de còdols associats a dunes, constitueix un dels millors exemples d'aquest tipus de formacions a Balears
La menor de les Pitiüses, Formentera, té una història geològica molt més recent que la seva illa veïna. Els materials més antics que afloren són del miocè superior, poc després de l'Orogènia Alpina.
En aquesta etapa (de 11 a 7 milions d'anys, aproximadament) grans esculls de corall tropicals dominaven els mars poc profunds del Promontori Balear. Aquests van deixar grans zones calcàries que actualment conformen una bona part de l'illa, sent els penya-segats de la Mola i Cap de Barbaria els afloraments de major extensió i millor representats.
Associats a aquest tipus de dipòsits ha altres d'origen continental, formats per dunes fòssils i paleosòls. Aquests representen les zones costaneres en terra ferma pròximes a les barreres de corall. On millor es poden observar és a l'illot de s'Espalmador.
Del miocè terminal i pliocè (de 7 a 5,3 milions d'anys, aproximadament) no hi ha registre geològic conegut a l'illa. No obstant això, del plistocè hi ha multitud d'afloraments representatius dels diferents ambients de l'illa durant aquest període. En aquest sentit, cal destacar les platges fòssils com la d'Es Copinyar o dunes fòssils com les de Cala en Baster.
Del més recent període geològic, l'holocè, també hi ha llocs d'interès com Estany des Peix i Estany Pudent, dos aiguamolls veïns formats en depressions possiblement càrstiques que han estat aïllades del mar obert gràcies a cordons de sorra.
