Geoturisme Illes Balears

Els materials més antics de Mallorca corresponen a la era del Paleozoic, més concretament al període carbonífer, de fa més de 300 milions danys. Aquests es poden observar tan solos en un petit sector de la costa de Tramuntana, tan discret y apartat que no va ser documentat fins els anys 80. Aquest lloc tan peculiar és a prop de S’Hort de sa Cova, en la costa de Valldemossa. Els seus penya segats, de color negrós, estan formats per un tipus de roca única en l’illa anomenada Pelita afectada lleugerament per un grau baix de metamorfisme</span></p></div>">metapelita, que consisteix en argiles que han estat lleugerament alterades per la calor i la pressió de los processos geològics. L’ambient que representen és marí, si bé amb forta influència continental, como testimonien les restes vegetals que a veces es troben fossilitzats.

Li segueix el permià, període geològic que es va desenvolupar entre els 299 i els 251 milions d’anys. D’aquest, Mallorca presenta escassos testimonis, si bé un poc més extensos que los del carbonífer. On millor s’observen és en el Port des Canonge, poble costaner edificat íntegrament sobre materials d’aquest període. Les seves roques són majorment gresos amb tons rogencs i morats. Amb el sobrenom de pedra d’esmolar, degut al seu ús com pedra d’esmolar, doten al paisatge d’una peculiar bellesa. Malgrat de ser quasi estèrils en fòssils, els pocs que s’han trobat són de gran importància, como la troballa de part de la mandíbula superior d’un rèptil, recentment publicat. A més del registre fòssil, s’ha destacar l’abundància puntual de minerals de coure, que impregnen els gresos i que probablement varen ser aprofitats per a l’obtenció d’aquest metall des de temps prehistòrics.

El període que succeeix al permià, el triàsic, és el primer que sí té una àmplia representació a Mallorca, estant present tant a la Serra de Tramuntana com també a les Serres de Llevant i  Serres Centrals de l’illa. Aquest inicia l’era del mesozoic, que compren, a més, el juràssic i el cretàcic. Les roques més antigues que apareixen en aquest període són similars als del permià i són denominades fàcies Buntsandstein. En el municipi d’Estellencs, on millor s’observen, existeix un dels registres més importants a nivell europeu de flora i fauna de esta època.

Continuant amb el triàsic, després de la deposició dels materials prèviament comentats existeix una seqüència de calcàries i dolomies d’origen marí anomenades fàcies Muschelkalk. A Esporles, una de las localitats representatives amb aquest tipus de materials, existeixen puntualment estrats que contenen milions de mol·luscs, que formen un tipus de roca anomenada lumaquel·la.

La part més moderna del triàsic està conformada por un altre tipus de roques molt diferents, englobades genèricament en las anomenades fàcies Keuper, com les que apareixen en Cala Tuent. Els materials més característics són les argiles multicolors continentals que freqüentment contenen grans quantitats de guix que ha estat explotat històricament en localitats com Sóller. Entre els afloraments d’aquesta època es troben sovint basalts y laves, que testimonien la intensa activitat volcànica que va sofrir la zona. Aquest tipus de dipòsits són font de diversos minerals, como el plom, el coure o la plata. Apart de totes aquestes roques, també existeixen afloraments de calcàries d’origen marí. 

El període que ve a continuació, el juràssic, és un dels millor representats a l’illa. Tant és així, que els seus materials conformen gran part dels relleus mallorquins. A Mallorca, són fonamentalment marins, dividint-se genèricament en tres partes: inferior (Lias), mitjà (Dogger) y superior (Malm). 

El Lias de l’illa està majorment format per calcàries massives, les quals conformen la major part dels massissos de la Serra de Tramuntana. La seva composició química, rica en carbonato calci, afavoreix els processos de dissolució i dóna lloc a un tipus especial de paisatge  denominat carst. 

A mesura que avancem en el juràssic predominen materials més tous anomenats margues i margocalcàries, que, si bé ja apareixen en el Lias, són més característics del Dogger y del Malm. Aquests representen fons marins més o menys profunds. Els fòssils solen ser abundants en los afloraments d’aquesta època, destacant els ammonits. Un de los llocs privilegiats per la seva observació es Cala Fornells, si bé a l’illa de Cabrera es troben també afloraments molt rellevants. 

El darrer període del mesozoic és el cretaci, que comença fa uns 145 milions d’anys, i que segueix sent d’origen marino. La seva part inferior és la que millor desenvolupada està, i correspon en gran part a una alternança de calcàries, margues i margocalcàries de color gris blavós, que s’anomenen genèricament fàcies Maiòlica. Els fòssils més característics són, a l’igual que en el juràssic, els ammonits. El lloc on millor s’observen aquest tipus de materials és en Cala Mesquida i Cala Torta.

Del cretaci superior queden francament pocs afloraments, probablement degut a processos erosius posteriors que desmantellaren gran part dels dipòsits originals. La major part d’aquests es troben a la zona de Andratx. A dia d’avui encara són molt poc coneguts.

Els afloraments més antics després del cretaci corresponen al paleogen i comprenen l’eocè i l’oligocè, entre els 45 i els 25 milions d’anys. Dels dos existeix un registre fòssil molt divers, que representa ambientes marins i continentals. Dels primers, Cabrera té molts dels millors afloraments. Durant aquestes èpoques va existir una sèrie de conques lacustres tropicals similars als actuals aiguamolls d’Amèrica o Àsia. Aquestes conques han proporcionat, entre d’altres, fòssils de mamífers. La gran quantitat de matèria vegetal que es dipositava en els llacs és l’origen dels jaciments de carbó que varen ser molt explotats durant el segle XIX y XX a la comarca de Es Raiguer. El paleogen aflora de forma molt extensa en la zona de Peguera.

L’època que succeeix a l’oligocè, el miocè, és sense dubte una de las més importants en quant a la història geològica de Mallorca, i marca l’inicio del període neogen.

A partir del miocè inferior, fa uns 23 milions d’anys, y fins el miocè mitjà, fa 15, és quant l’illa comença a adquirir la seva morfologia actual, amb zones elevades (horst) y zones deprimides (graben), conseqüència de la Orogènia Alpina. Exemples dels plegaments d’aquesta època s’observen en llocs com Cala Sant Vicent.

Gràcies a aquest aixecament es generaren moviments de terra submarins que donen lloc a uns dipòsits molt característics denominats turbidites. Aquests es poden apreciar tant en Cala Banyalbufar como en Cala Bóquer.

En el miocè superior (de 13 a 5,3 Ma) existien dues illes principals coincidents amb Tramuntana i Llevant, que estaven separades per un mar poc profund flanquejat per esculls de corall. Estos esculls son els que formen principalment els actuals penya segats de la costa de Migjorn y Llevant.

Poc abans de finalitzar el miocè, té lloc un fet catastròfic, la dessecació del Mediterrani, també coneguda como la crisis de salinitat del messinià.

La següent època, el pliocè, ve iniciada per la reentrada de las aigües de l’Atlàntic en el Mediterrani. Això va provocar que algunes espècies terrestres immigrants quedessin aïllades i evolucionessin cap endemismes, entre els que destaca la famosa ‘cabra-rata’: el Myotragus.

Durant el pliocè (des de fa 5,3 Ma) el mar poc profund que estava situat entre Tramuntana y Llevant es va retirant poc a poc, deixant al seu pas algunes platges fòssils. Mallorca comença a ser reconeixible amb la seva forma actual. 

És durant aquesta època en que es desenvolupen majorment les coves que coneixem, como la Cova des Pas de Vallgornera (veure imatge) per canvis eustàtics deguts a les glaciacions.

Finalment, els processos geològics que estan tenint lloc en l’holocè, des de fa 10.000 anys fins l’actualitat, són els causants l’aspecte actual de l’illa.

Aquests processos que varen tenir lloc en el passat, segueixen ocurrent en el present i tindran continuïtat en el futur.