Geoturisme Illes Balears

Al massís de Binimel·là els afloraments de radiolarites són abundants. Aquest punt representa l’aflorament de major alçada i es caracteritza pel bon estat de conservació. Presenta formes espectaculars i és de fàcil accés com a conseqüència del vial obert per arribar al xalet més alterós de la urbanització. Les radiolarites són un tipus de roca força singulars com a resultat de les condicions necessàries per a la seva sedimentació. Són roques silícies plegades formades per l’acumulació d’esquelets d’uns organismes anomenats radiolaris, intercalats entre capes fines de pelita.&nbsp;</p></div>">llosella. Els afloraments destaquen per una estratificació molt clara i per plecs molt ben modelats, com a resultat de la plasticitat de la roca. Puntualment s’hi observen petites falles. Popularment es coneix com a pedra foguera per mor que la seva composició silícia confereix a la roca una gran duresa i implica que pot desprendre espurnes en gratar-la amb un tros de ferro.

L’alternança de les capes de radiolarites amb capes fines de pelita.&nbsp;</p></div>">llosella permeten observar clarament l’estratificació. Les capes presenten espessors de fins a 10 cm que dominen les de 5 cm amb diverses coloracions verdes, negres i vermelles. Molt dures i difícilment erosionables, les capes ressalten en el relleu. Atesa la seva duresa, els plegaments s’associen al fet que durant la fase que deformà aquests materials els sediments encara no s’havien consolidat.

Els radiolaris tenen un esquelet silici (d’òpal), esfèric i perforat, i tot i que els seus esquelets són incolors, les roques que formen presenten coloracions habitualment marrons, però també negres (anomenades lidites), verdes i fins i tot vermell fosc. Aquestes varietats en el color responen a la presència de substàncies orgàniques i inorgàniques en el moment de formació de la roca, com pot ser l'existència de minerals de ferro com ara l'hematites.

Són organismes planctònics, de manera que viuen flotant a la mar i, quan moren, els esquelets es dipositen molt lentament en el fons. Se’n coneix l’existència des del cambrià (fa més de 500 milions d'anys) i actualment no són tan freqüents com ho van ser en períodes passats. Viuen lluny del talús i són freqüents en mars calentes amb activitat volcànica, fet que implica la presència de sílice abundant a la mar necessari per a la supervivència d'aquests organismes.

D'aquesta manera, podem relacionar aquestes roques amb les argiles i llims vermells i blancs identificats a la parada anterior, que en la seva composició poden fins i tot contenir alguns radiolaris. Les dues roques es formen a partir de sediments que trobam a mar oberta i poden tenir una certa relació amb l'activitat volcànica. Igualment, la minúscula mida dels components que formen aquestes roques implica que es caracteritzin per una velocitat de sedimentació extremament lenta: podem considerar que són necessaris mil anys per formar un nivell de tan sols 0,5 cm de radiolarites.

Quan es produeix el refredament de la mar, moren en massa i s’inicia un nou cicle sedimentari detrític que acabarà donant lloc a capes de pelita.&nbsp;</p></div>">llosella. És a dir, s’inicia la deposició d'unes partícules, com són les argiles, que resulten majoritàriament de la desintegració i esmicolament d'una roca preexistent. D'aquesta manera, podem observar que el talús està format per capes dures de radiolarites que s'alternen amb capes toves de lloselles formades per l'acumulació d'argiles i llims en moments de descensos de temperatura de la mar. Aquesta alternança permet observar clarament l'estratificació de les roques, ja que quan les capes de radiolarites coincideixen per l'absència de lloselles, es converteixen en una massa silícia homogènia de diferenciació impracticable.