Recorregut d’accés a la parada.
A la part més alta de les roques anomenades radiolarites, que seran descrites a l’aturada 6, és freqüent identificar masses de nòduls. És a dir, unes masses minerals arrodonides que es troben a l'interior d’altres roques (en aquest cas, de les radiolarites) i que són diferents d'aquestes. La composició dels nòduls que identificam en aquesta parada és de fosfat i la seva presència es relaciona amb moments en què no hi ha sedimentació.
Masses de nòduls fosfatats a la parada 3 (punt A).
A l’escorça terrestre habitualment tenim el costum de diferenciar únicament roques carbonatades de silícies. Aquesta discriminació és lògica atenent el gran domini d’aquestes roques; tanmateix, puntualment en podem trobar d’altres composicions, com és el cas del fosfat.
Aquestes roques es formen en condicions anaeròbies als fons marins. El fosfat prové principalment de teixits d’organismes, que en degradar-se consumeixen oxigen i donen lloc a un ambient pobre en aquest element. D’aquesta manera, en indrets amb un contingut elevat en matèria orgànica, i a entre 60 i 300 m de profunditat, el fosfat pot precipitar al voltant d’un nucli com pot ser un fòssil o un petit còdol qualsevol per donar lloc a aquests nòduls concrecionats. Perquè aquest procés sigui efectiu és imprescindible una aturada sedimentària d’altres components que no alterin la precipitació.
Al costat de l’aflorament objecte de la parada, a tocar de la mar i devora el penya-segat, anant alerta de no caure, mereix la pena l’observació d’un magnífic plec de radiolarites.
Plec de radiolarites molt proper a l’aflorament de nòduls fosfatats (punt B).
