Si bé geogràficament les Balears són un arxipèlag d’illes situades en la part occidental del Mediterrani, geològicament constitueixen la prolongació al nord-est de les serralades Bètiques: el Promontori Balear.
Malgrat la seva fisonomia quedi en bona part oculta per la mar, el Promontori consta de trets morfològics vertaderament espectaculars. Per exemple, l’escarpament Emile Baudot, un immens penya-segat que voreja el Llevant mallorquí i el Migjorn menorquí, que te en alguns punts desnivells quasi verticals de l’ordre de 2000 m. Cap el sud-oest d’aquest escarpament es troba una de les formacions geològiques més destacades del Promontori: el camp volcànic Emile Baudot.
El registre geològic de Balears comença durant l’era del paleozoic, concretament en el període silurià, fa poc més de 420 Ma. D’aquest i del període que segueix, el devonià, la Tramuntana de Menorca és l’única que té afloraments. Durant aquests dos períodes, molt anteriors a la formació de les Baleares com a tal, l’ambient era bàsicament marí.
Promontori Balear (GRC Geociències Marines, Fac de Geología, UB).
En el carbonífer, dels 359 als 299 Ma aproximadament, els materials es continuen dipositant en una conca sedimentària marina que en algunes zones estava a gran profunditat. D’aquest període existeixen nombrosos jaciments al nord menorquí. També representa l’inici del registre geològic de Mallorca, si bé sols aflora de forma molt puntual.
Tirant (esquerra), és el lloc on es troben les formacions geològiques més antigues de Baleares, del silurià i devonià. En Binimella (dreta), una successió d’estrats del devonià i carbonífer forma plecs nítids com el de la imatge.
El període que dóna fi a aquesta era és el permià, en el que es cohesiona Pangea, el supercontinent predecessor dels continents actuals, amb una superfície plena d’immensos deserts. Precisament és un ambient àrid amb eventuals inundacions el que millor representa el permià a Balears. Els seus gresos rogencs tan característics els trobem de nou majorment al nord de Menorca, si bé a Mallorca existeixen afloraments destacables.
Cap de Favàritx, un dels afloraments del carbonífer més importants de Balears.
afloraments rellevants del permià: Muntanya Mala (esquerra) y Port des Canonge (dreta).
L’era del mesozoic s’inicia en el triàsic (dels 251 als 201 Ma, aproximadament), que és el període més antic amb representació a Eivissa i Cabrera, si bé molt més desenvolupat a Menorca i Mallorca. Malgrat en el seu inici l’ambient és similar al del permià, en el triàsic mitjà apareix una seqüència de calcàries i dolomies d’origen marí que ens indica que aquella zona és envaïda per l’oceà Paleotetis. En canvi, durant el triàsic superior moltes de les zones marines tornen a emergir, desenvolupant-se de nou un ambient àrid on es formen grans llacs salats entre els quals abundaven els volcans.
En la major part del juràssic (dels 201 als 145 Ma, aproximadament), l’àrea es troba submergida baix l’oceà Tetis i està caracteritzada per ambients marins diversos que evolucionaven paral·lelament als moviments de les plaques tectòniques, existint nombrosos exemples d’aquests dispersos per tota la geografia balear. És un dels períodes millor representats a Mallorca, havent també alguns afloraments importants a Eivissa i Menorca. De l’etapa inicial del juràssic són les roques que conformen la majoria de massissos de la Serra de Tramuntana de Mallorca.
Dos tipus de roques representatives del triàsic balear: gresos rogencs de Estellencs (esquerra) i dolomies amb vetes de Punta d’en Valls (dreta).
Calcàries del juràssic mitjà de Cala Fornells (esquerra) y Juràssic superior de Cala Llonga (dreta).
El cretaci (dels 145 als 65 Ma, aproximadament) comença de forma continuista també amb dipòsits marins, si bé a Menorca està pobrament representat, estant la majoria d’afloraments repartits entre Mallorca i Eivissa. És en aquesta darrera illa on existeix més varietat de materials, reflectint tant fons marins profunds com ambients de plataforma, és a dir, zones marítimes somes properes a terra ferma. Mentre la part inferior del cretaci té presència a les tres illes principals, la part superior es troba majorment a Eivissa, quedant a Mallorca molt incomplet i reduït a alguns afloraments petits. Sembla ser que una etapa d’erosió posterior va fer desaparèixer molts dels dipòsits originals d’aquest interval, amb part del període paleogen (dels 65 als 23 Ma, aproximadament).
Els materials paleògens més antics es troben a Mallorca i Cabrera, i corresponen a l’època de l’eocè, tenint uns 45 Ma. Durant aquesta i l’època següent, l’oligocè, es va formar un sistema de llacs que va deixar importants dipòsits de carbó a Mallorca, existint als seus voltants zones costaneres que canviaven amb l’entrada i retirada de la mar.
Afloraments rellevants del cretaci a Es Penyal de S’Àguila (esquerra), i a Cala Torta (dreta).
Calcàries i gresos amb nummulits de l’eocè del Coll Roig (esquerra) i oncòlits de l’oligocè de Peguera (dreta).
Durant el paleogen és també quan a partir de l’oceà Tetis neix el mar Paratetis, la mare de l’actual Mediterrani. En els darrers moments d’aquest s’inicia l’anomenada Orogènia Alpina, un procés geològic a escala global de màxima importància per entendre la geologia de l’arxipèlag, com a continuació es veurà.
El miocè (dels 23 als 5,3 Ma, aproximadament) dóna inici al neogen i és tal vegada l’etapa geològica més important en quant a la formació de l’arxipèlag, ja que es conforma l’orografia de les Balears degut a la mencionada Orogènia Alpina, que havia començat en moments geològics previs. Aquesta és també l’origen de relleus tan importants com els Alps (d’aquí el seu nom), l’Himàlaia, l’Atles i les Bètiques. Els relleus principals de l’arxipèlag s’aixecaren en el context de al formació d’aquesta darrera. Sense els nombrosos testimonis miocens que conservem sobre tot a Mallorca seria molt difícil entendre la formació de les illes. Les roques del cenozoic d’Eivissa més antigues són precisament d’aquesta època, en la que també comença el registre geològic de Formentera. Generalment, els ambients que representen són marins, si bé els hi ha també continentals.
Com a conseqüència de l’Orogènia Alpina, l’estructura geològica balear queda disposada ja des del propi miocè en una sèrie de zones elevades (horst) i una sèrie de zones deprimides (graben). Degut al clima tropical imperant durant aquesta època els coralls que poblaven la zona començaren a formar importants esculls en les zones perifèriques de les terres emergides de les Balears.
Estrats del miocè inferior plegats per l’Orogènia Alpina a Cala Bóquer (esquerra) i materials del miocè superior contenint part dels antics esculls de corall en La Mola (dreta).
Aflorament de materials sedimentats durant la Crisis de Salinitat del messinià en ses Olles (esquerra) i platja del pliocè en Es Pas (dreta).
Quan faltava poc per que acabés el miocè, fa poc menys de 6 Ma, va tenir lloc un esdeveniment catastròfic: la dessecació del Mediterrani o Crisis de Salinitat del messinià. Si bé els experts encara discuteixen sobre les causes i sobre si la dessecació va ser total o parcial, el que sembla cert és que el Mediterrani va quedar incomunicat durant cert temps, convertint-se en un llac d’aigua salada que progressivament s’evaporava. El nivell de les aigües va baixar tant que les Balears, o al menys part d’elles, quedaren connectades amb Iberia.
Si el miocè final acaba amb la dessecació del Mediterrani, el pleistocè (dels 5,3 als 2,5 Ma) s’inicia amb la reentrada massiva de l’Atlàntic, tornant a restaurar el mar i aïllant a les Balears. Del pliocè hi ha nombrosos testimonis tant continentals com marins, d’aquests darrers especialment a Mallorca. Reflecteixen un clima tropical que no tardaria molt en acabar.
La fi del pliocè és també la fi del cenozoic, començant el període quaternari amb el pleistocè. El seu inici, fa 2,5 milions d’anys, coincideix també amb l’inici de les glaciacions quaternàries i l’aparició dels primers humans moderns. El clima, cada vegada més fred, causa la retirada progressiva del mar, el que confereix a l’arxipèlag un contorn cada vegada més semblant a l’actual.
Encara que no exclusives d’aquesta època, les dunes i platges fòssils en són molt característiques, formant-se gran part de les coves actuals. És durant el pleistocè que té lloc el desenvolupament del camp volcànic Emile Baudot, en el Canal de Mallorca.
Geologia representativa del quaternari balear: Cova de Es Pas de Vallornera (esq.) i platja fòssil de Es Carnatge (dta.).
Amb la darrera i més intensa de les glaciacions, el creixement dels casquets polars fa disminuir el nivell del mar fins tal punt que Mallorca i Menorca queden connectades en una única illa a la que s’ha denominat Gran Gimnèsida. Aquest serà el darrer dels grans canvis que sofrirà Balears, que acabarà amb la fi de la glaciació fa 10000 anys. Els moments posteriors, en termes geològics, formen part de l’època present: l’holocè.
Geologia de les Baleares. Els colors marrons i grisos obscurs corresponen a materials del paleozoic; els blaus i verds, al mesozoic; els taronges i grocs, al paleogen i neogen; el gris clar representa el quaternari. IGME (2015).
