Proposta de recorregut a la parada.
El topònim dels Armaris fa referència clara a la geologia de l’indret. El penyal està constituït per una alternança de capes de gresos i pelita. </p></div>">llosella; aquestes últimes, com que són més toves, estan molt més erosionades que els gresos. D’aquesta manera, la successió de roques sortints (els gresos) entre roques endinsades (la pelita. </p></div>">llosella) recorden la imatge d’una gran prestatgeria. Si ens hi fixam bé, veurem que la roca és lleugerament diferent dels gresos i lloselles que hem vist durant tot l’itinerari, tenen altres colors, les capes són més arrodonides, etc. Açò, és degut al fet que tot i que es tracta del mateix tipus de roca (gresos i lloselles) i es va formar de la mateixa manera (mitjançant corrents de terbolesa, donant lloc a turbidites), en aquest punt les roques són més antigues, es van formar uns 100 milions d’anys abans que les roques situades al sud de la parada. Aquestes roques que tenim al davant són un exemple de les roques més antigues de les illes Balears.
Així, la sèrie del paleozoic mostra magnífics afloraments d’alternances de gresos i lloselles a la zona dels Armaris. Cal fixar-se que la mida dels gresos és força diferent a les proximitats de cala en Brut respecte a la zona dels Armaris. A mesura que ens desplaçam cap a la punta de Mongofra reconeixem estrats més gruixats, com a conseqüència que el gra d’arena que els forma també ho és. Aquest fet cal associar-lo a la sedimentació mateixa d’aquestes roques. Els estrats gruixats corresponen a fàcies proximals, és a dir, a sediments dipositats en les proximitats del talús, en correspondre a grans d’arena grollers i pesats que just arribar a les profunditats marines van ser sedimentats. En canvi els grans més fins es mantenen més temps en suspensió i poden allunyar-se molt més de la base del talús. Per tant, les alternances de gresos i lloselles que reconeixem prop de cala en Brut les relacionam amb fàcies de roques distals.
Alternances de gresos i lloselles als Armaris. En primer terme estrats amples de gresos amb l’arena que el formen de gra gruixut, que van ser sedimentats a les profunditats marines vora el talús. Al darrere identificam estrats més prims, amb gresos de gra fi, que van ser sedimentats més lluny. A la fotografia de la dreta es mostra en detall l’aspecte d’aquestes roques de gra més fi (punt A).
Pel fet de ser unes roques tan antigues, es troben molt deformades. Hi podem arribar a identificar les dues darreres grans fases de deformació de l’escorça terrestre i que coneixem com a orogènies. Les orogènies corresponen al conjunt de processos geològics que actuen durant milions d’anys i que tenen com a resultat la creació de les cadenes muntanyoses de la Terra i que originen per tant el relleu. A la primera de les dues darreres orogènies identificades a la història de la Terra, l’orogènia Herciniana, els materials del paleozoic eren plàstics i consegüentment es plegaven, ja que aquest procés abasta tots els moviments de deformació de l’escorça terrestre que van tenir lloc entre finals del devonià (355 Ma) i finals del paleozoic (250 Ma).
A la punta de Mongofra destaca un impressionant plec tombat, una enorme ondulació de les roques, produïda en ser sotmeses a uns grans esforços de compressió, originats durant aquests increïbles plegaments hercinians. Més tard, a la darrera l’orogènia que ha afectat la Terra, l’Alpina, que començaria a finals del cretaci (65 Ma) i que tindria el punt màxim al cenozoic, concretament al miocè mitjà (15 Ma), els materials del paleozoic ja serien rígids i per aquest motiu no es van plegar, sinó que es van trencar. Al llarg dels afloraments dels Armaris veurem nombroses falles, fractures que van provocar el desplaçament dels blocs afectats, formades durant l’orogènia alpina.
L’orogènia alpina va provocar la col·lisió entre dues grans plaques tectòniques: la placa africana i la placa euroasiàtica, que durant el mesozoic es trobaven separades per un gran mar anomenat Tethis, el qual ocupava una àmplia extensió entre l’Àfrica i Europa. A mesura que aquests dos grans continents s’apropaven per efecte d’aquesta orogènia, els sediments, que durant milions d’anys s’havien format i acumulat als fons de les conques marines, s’anaven transformant en roques i comprimint. Com si es tractàs d’un xoc a càmera lenta, la immensa força que empenyia aquests dos continents va provocar la deformació dels sediments del mesozoic i del cenozoic més antic, que ocupaven amplituds quilomètriques i, com s’ha explicat, el trencament de les roques més antigues i rígides del paleozoic, i a la vegada l’apilament de les unes sobre les altres.
Aquest procés culminà amb la sortida d’enormes masses rocoses del fons del mar originant les grans serralades muntanyoses que actualment envolten el mar Mediterrani occidental, com són els Apenins italians, els Alps, els Pirineus, l’Atles africà i les Bètiques, de les quals Menorca forma l’extrem oriental. És a dir, la gran revolució que significà per a la configuració de la Terra l’orogènia alpina fou la responsable que Menorca emergís de les profunditats marines i iniciàs un llarg camí cap a la configuració que presenta avui en dia.
Les roques de la zona dels Armaris – punta de Mongofra van ser sotmeses als dos darrers immensos moviments de creació de muntanyes que han afectat la Terra. Al primer d’aquests, l’orogènia Herciniana, les roques encara no es trobaven completament consolidades i foren plegades, amb exemples espectaculars com el plec tombat de la punta de Mongofra (dalt, punt B). Molt més tard, durant l’orogènia Alpina, aquestes roques eren dures, un factor fonamental perquè en lloc de plegar-se foren trencades, amb l’aparició de nombroses falles que desplaçaren uns blocs de roca respecte d’altres. Tot el penya-segat dels Armaris està intensament afectat per l’acció d’aquestes falles (baix, punt C, la traça de les principals falles es representa en color vermell).
