Proposta de recorregut a la parada.
Els sediments que constitueixen l’Illa d’en Colom es van dipositar ara fa aproximadament 350 milions d’anys a les grans profunditats marines, a partir de corrents de terbolesa que partien de la plataforma continental i que amb el pas del temps formarien successions de capes de gresos i lloselles. Cal destacar l’aflorament que es pot observar a una raconada entre el cap de Mestral i sa Mitja Lluna, objecte de la parada. Aquí, el penya-segat està constituït per un conjunt de capes de pelita. </p></div>">llosella negra a sobre de les quals se situa un altre conjunt però de gresos amb tonalitats marronoses amb el gra d’arena que els formen força groller. El contacte entre ambdues és molt net i clar.
Contacte entre els gresos marronosos de gra groller i la llosella negra a sota, a prop del cap de Mestral. Tot i el seu aspecte massiu, si ens hi fixam en detall, veurem que entre les capes de gresos s’intercalen capes molt primes de llosella. El mateix succeeix amb els estrats de sota, entre els quals s’arriben a identificar capes de gresos de gra fi (punt A).
Una gran avinguda d’un riu que tingui la desembocadura prop de l’inici d’un canó submarí pot desencadenar una baixada sobtada de sediments cap a les grans profunditats marines. Fins i tot, un petit terratrèmol pot provocar una caiguda en massa dels sediments dipositats originalment a la plataforma continental prop del talús i per tant una certa inestabilitat. En ambdós casos, els sediments baixen a gran velocitat aprofitant el pendent del canó submarí o del talús en forma d’un corrent de terbolesa, una allau formada per diferents tipus de sediments i aigua, que s’acceleren a mesura que cauen pendent avall i a la vegada s’individualitzen de l’aigua del mar com un corrent d’aigua tèrbola.
En arribar a la plana abissal s’inicia una desacceleració i el corrent de terbolesa deixa gradualment les fraccions de sediments que ja no té força per mantenir en suspensió, és a dir, que ja no pot transportar. Conseqüentment, primer dipositarà les partícules més gruixades i seguidament les més fines. Aquí, els sediments formen un delta submarí de característiques similars a un de fluvial. Al delta desenvolupat a les grans profunditats marines cal diferenciar una part més propera al talús, canalitzada, i una altra de més llunyana o distal, deposicional. A la part canalitzada el corrents viatgen confinats per les depressions que formen els canals, quan acaba el canal els corrents frenen, no poden transportar més material i el dipositen ràpidament. Quan per la seva volumetria el corrent de terbolesa desborda, envaeix un espai més ampli que els canals i sedimenta molt lentament els materials més fins, en un procés que pot arribar a durar un dia.
Amb el pas del temps les partícules més gruixades de mida d’arena formaran una roca que anomenam gres, que observam a la part superior de l’aflorament i que relacionam amb l’arena que era arrossegada pels canals, i les més fines formaran la pelita. </p></div>">llosella, que identificam a la part inferior. Cal aclarir que els dos tipus de roques corresponen a avingudes diferents en el temps i que, per tant, quan es va sedimentar la pelita. </p></div>">llosella de la part inferior, en una àrea més propera al talús, es van sedimentar gresos que aquí no veiem. I el mateix va succeir quan ho va fer l’arena que originaria els gresos de la part superior de l’aflorament: un sediment més fi que acompanyava el corrent de terbolesa es dipositaria més lluny.
Els fons oceànics estan constituïts per tres parts: la plataforma continental amb profunditats inferiors als 200 m i pròxima a la costa, la plana abissal, a les grans profunditats marines amb enormes extensions localitzades a quilòmetres de profunditat i el talús, un gran esglaó de gran pendent que les uneix totes dues. Des de la plataforma es poden desprendre masses de sediments que viatjaran com un corrent de terbolesa que baixa a gran velocitat pel talús (1). En arribar a la plana abissal, el corrent de terbolesa desaccelera i provoca primer la sedimentació de les partícules gruixades (arenes i còdols) i queden en suspensió les més fines (argiles i llims) (2); posteriorment es produeix la sedimentació de les partícules fines (3). Amb el pas del temps les partícules gruixades formen conglomerats i gresos i les fines, lloselles.
Si continuam el recorregut en direcció a la platja de l’Arenal d’en Moro, en girar el cap de Mestral de l’illot, ens adonarem que el seu extrem de tramuntana està constituït per capes gruixades de gresos, fortes i resistents a l’erosió. Aquest factor condiciona el paisatge costaner de bona part del parc natural. Les roques toves, com la pelita. </p></div>">llosella, són fàcils d’erosionar per l’efecte de l’onatge, especialment condicionat pels temporals de tramuntana, la sal i el vent, però també per l’aigua de pluja. On es troben aquestes roques, amb el pas de milers d’anys s’han format cales i endinsades. Les roques dures com els gresos formen sortints i illots.
En arribar a l’Arenal d’en Moro, podem comprovar aquesta condició. La cala s’ha obert en pelita. </p></div>">llosella per efecte de l’onatge i també per l’acció d’un petit torrent que ha excavat aquestes roques toves, que podem identificar sense problemes al marge nord de la platja. En canvi, al sud de la cala identificam capes grosses, que fan d’espigó i a la vegada protegeixen que l’arena no se’n vagi. Aquestes mateixes roques les acabam de veure quan vorejàvem l’illot pel cantó de tramuntana. És a dir, la platja s’ha obert per acció dels agents erosius en roques toves, però es troba entre dos nivells de gresos resistents que la protegeixen i eviten que les onades s’enduguin l’arena.
Aquesta alternança de gresos i pelita. </p></div>">llosella és la mateixa que hem reconegut al principi de la parada amb la mateixa disposició, tot i que potser no ens ho sembli; vora el cap de Mestral veiem els gresos superposats a les lloselles i a l’Arenal d’en Moro la pelita. </p></div>">llosella ha estat força erosionada i ha originat la platja.
Gresos de gra groller al nord de l’illot, resistents a l’embat de les onades, entre les quals s’intercalen fines capes de llosella (punt B).
Mapa geològic de l’Illa d’en Colom (amb la localització de les dues mines). La platja de l’Arenal d’en Moro va ser excavada en materials tous, com la pelita. </p></div>">llosella, però al seu cantó sud identificam gresos de gra gruixat que protegeixen l’arena de l’embat de les onades i eviten en part que se l’emportin. Aquests gresos gruixats també els hem reconegut vorejant el nord de l’illot i a l’entrada situada al sud del Cap de Mestral, on veiem el mateix nivell de gresos de la platja per sobre de la pelita. </p></div>">llosella. Les àmplies lloses d’aquesta mateixa pelita. </p></div>">llosella les podem identificar al marge de tramuntana de la platja de l’Arenal d’en Moro (punt C) (mapa simplificat de Rosell, J., Gómez-Gras, D. & Elízaga, E. 1989. Mapa geológico de España, escala 1:25.000. Full núm. 647, IV (Maó – Illa d’en Colom). Instituto Tecnológico Geominero de España. Madrid).
La meteorització de les roques provoca que el ciment que uneix els grans d’arena que formen els gresos desaparegui, la qual cosa implica que aquests vagin a parar al mar i posteriorment les ones els acumulin a platges com l’Arenal d’en Moro. Per aquest motiu, l’arena d’aquesta platja és gruixada. Tanmateix, cal considerar que un 78,4 % dels components de les arenes de les platges de Menorca (un 71,3 % pel que fa a les platges de la Tramuntana de l’illa) corresponen a fragments dels esquelets calcaris d’organismes marins, com són les escopinyes, els caragols, les algues calcàries, els foraminífers, briozous, etc. Per aquest motiu, la presència de Posidonia oceanica (una planta aquàtica endèmica de la Mediterrània amb una importància ecològica molt destacable) representa un paper cabdal en l’aportació de nova arena, ja que produeix oxigen i matèria orgànica necessària per a la vida de molts éssers vius, que de manera directa o indirecta contribuiran a la formació de la part majoritària de l’arena.
