Recorregut proposat a la parada.
En travessar el canal que separa l’illot de l’illa mare, conegut com es Pas, i que va ser obert per la feina continuada de les onades embravides pel vent de Tramuntana, ens aturarem sota la torre de defensa costanera de sa Torreta o de Rambla. Correspon a una torre de forma troncocònica construïda a finals del segle XVIII amb pedra i morter, que s’eleva uns 25 m per sobre el nivell del mar i que s’estructura en tres plantes. Aquestes edificacions es troben al llarg de tota la costa de l’illa i la seva missió era la defensa o vigilància contra possibles expedicions militars invasores o incursions pirates que actuaven a la Mediterrània abans del segle XVIII. A Menorca es té notícia de quinze torres de defensa de les quals catorze han arribat fins als nostres dies en diferents estats de conservació; malauradament aquesta és una de les que es troben en pitjor estat, en gran mesura per la pedra utilitzada en la seva construcció.
La matèria primera d’aquestes edificacions és la pedra del mateix terreny; pràcticament mai es transportava, fet que permet la integració paisatgística perfecta d’aquestes torres. La part inferior de la torre està construïda amb blocs foscos de gres del paleozoic, una roca dura, com ja hem comentat, que s’utilitzà per construir la part inferior i els fonaments de la torre i que es troba en un relatiu bon estat de conservació. En canvi, per sobre s’utilitzaren com a matèria constructiva roques del quaternari, molt més toves, la qual cosa implica que siguin molt més manejables i fàcils de tallar i treballar, però que per la seva poca duresa i compactació són fàcilment erosionables i provoquen la fàcil degradació, especialment, de la part superior de la torre. Resulta interessant fixar-se que aquesta degradació és molt més important a la cara sud que l’encarada a tramuntana.
Torre de defensa de sa Torreta o de Rambla amb la part inferior construïda amb blocs de gresos del paleozoic i la part superior amb marès del quaternari, força degradat, especialment a la cara sud de la torre. Al peu d’aquesta, podem contemplar un bonic aflorament de capes de diferents gruixos, inclinades i erosionades, de gresos i lloselles del paleozoic (punt A).
Les roques del quaternari, les podem reconèixer al cantó sud de la cala. Aquestes, com la gran majoria de roques formades durant aquest període a Menorca, són originades pel vent en acumular grans quantitats d’arena vora la costa formant dunes. Aquest gran amuntegament d’arena s’ha produït com a conseqüència dels successius canvis climàtics que han afectat la Terra durant el darrer milió d’anys. Durant els períodes molt freds de les glaciacions, l’aigua de la Terra s’acumulava en forma de grans glaceres als pols geogràfics i a les muntanyes i, en conseqüència, el nivell del mar descendia. Durant l’última glaciació, el nivell del mar a la Mediterrània es va situar uns 120 m per sota del nivell actual, la qual cosa va provocar que Mallorca i Menorca formassin una única illa. Aquest procés feia que quedassin al descobert enormes extensions d’arena, que originàriament es trobaven davall la mar, a mercè dels vents, que, si bufaven de mar cap a terra endins, podrien arrossegar l’arena cap a la costa formant un cordó de dunes, que en trobar un obstacle, com un penya-segat, es dipositaria al peu d’aquest. Amb el pas dels anys, aquestes arenes s’han consolidat formant una roca que anomenam marès.
En aquestes roques, concretament al bloc desprès del penya-segat i separat de la vorera conegut com es Colomar, s’han identificat fòssils de Myotragus, un mamífer de la subfamília dels caprins. Es creu que aquest animal arribà a les Balears a finals del miocè (ara fa uns 5 milions d’anys), quan bona part de la Mediterrània es va assecar. La seva evolució, aïllada de la resta del món i en absència de depredadors, va donar lloc a l’espècie Myotragus balearicus, amb un aspecte força curiós, de talla reduïda, unes extremitats molt curtes i robustes, unes òrbites oculars molt centralitzades i una única dent incisiva. Es pensa que els primers menorquins van conviure amb les últimes poblacions de Myotragus i en van provocar d’una manera directa o indirecta l’extinció. De fet, l’única espècie de vertebrats que va sobreviure als inicis de l’ocupació humana de l’illa va ser la de la sargantana balear.
Si seguim vorejant la línia de costa en direcció as Grau, identificarem el contacte entre els marès del quaternari i les alternances de gresos i pelita. </p></div>">llosella del paleozoic. Els gresos es troben tallats en la part alta, com si fos una beca, pel marès. Cal imaginar-se que una gran i intensa erosió esborrà una gran quantitat de materials sedimentats durant tot el temps intermedi que va transcórrer entre la sedimentació d’aquestes roques (més de 300 milions d’anys), i permeté així que aquestes dues roques formades en uns temps de la història de la Terra tan diferents es trobin juntes. Cal fixar-se que els gresos estan inclinats, com a conseqüència de l’acció de grans moviments tectònics i que l’erosió, com si fos un ganivet, ha permès la sedimentació horitzontal dels materials quaternaris a sobre. En aquest punt, veurem al marès abundants línies paral·leles, en diferents direccions, que ens indiquen variacions del moviment del vent i, per tant, de la disposició dels grans d’arena.
En una raconada just abans d’arribar a la punta de sa Pastera podrem veure el contacte entre les roques del paleozoic inclinades pels moviments tectònics i el marès del quaternari sedimentades per l’acció del vent. Aquestes es disposen sobre les primeres en forma de tascó disminuït el seu gruix cap al sud-oest, la qual cosa ens permet identificar que el vent predominant que arrossegà l’arena cap a terra endins procedia del nord-est. Les fines línies que mostra la roca són un reflex de les successives acumulacions d’arena per part del vent (punt B).
Arribats a aquest punt, es pot optar per tornar as Grau o bé continuar l’itinerari en direcció a Addaia. La parada 4 es planteja com una aturada de transició entre les dues zones on es concentra el principal interès de l’itinerari.
