Geoturisme Illes Balears

La parada se centra en un interessant aflorament al sud de la llosa de Rafalet, de les mateixes característiques que la darrera observació realitzada a en Vermell, però en aquest cas amb més continuïtat i més bon desenvolupament. En aquest aflorament la roca és entapissada per una crosta de coloracions daurades o ocres força espectacular.

Aquesta crosta marca el límit entre les dues unitats superiors en què es divideix la regió de Migjorn de Menorca. El marès, la roca que predomina a la regió, està constituïda per fragments de closques d’organismes marins juntament amb sediments que procedien del desmantellament dels relleus que al miocè formaven la regió de Tramuntana. En qualsevol cas, cal tenir ben present que la seva composició és variable, depenent en bona part del moment en què es formà la roca, sota un clima o un altre, i el lloc on ho va fer, per exemple, depenent de la fondària, ja que lògicament, segons aquests dos factors, les restes dels éssers vius que acabarien constituint bona part de la roca serien diferents.

Aquestes diferències permeten que al Migjorn de Menorca s’identifiquin tres unitats geològiques, cadascuna amb les seves particularitats. L’inferior i més antiga, que a la vegada és la menys important quant a extensió, correspon a una unitat formada essencialment per conglomerats sedimentats al miocè inferior i/o mitjà (aproximadament 15 milions d’anys (Ma) enrere) i es pot identificar amb claredat a cala Morell. La intermèdia es diposità més tard, al tortonià inferior (ja al miocè superior, fa uns 11 Ma) i domina la major part d’aquesta regió de l’illa. Està constituïda principalment per marès, tot i que s’hi reconeixen altres roques, com podrien ser els gresos i conglomerats d’en Vermell, i va ser sedimentada en una àrea planera i suaument inclinada cap a les profunditats marines, a diferents fondàries, on proliferaren nombroses i variades formes de vida. Per sobre, la unitat més recent s’atribueix al tortonià superior-messinià (també al miocè superior, però sedimentades al voltant de 7 Ma enrere) i està constituïda tant per calcàries (pedra viva) com per marès, formades sota un ambient escullós, per la qual cosa aquesta unitat es coneix també com a Unitat d’esculls.

La crosta, de tonalitat ocràcia i composta majoritàriament per fosfat, en què se centra la parada, marca el canvi entre les unitats intermèdia i superior. Es pot relacionar amb la superfície d’un fons marí format per una capa molt dura encrostada de fosfat (entre altres elements més minoritaris, com el ferro). Per a la seva formació és necessària la interrupció de la sedimentació durant molt de temps, llavors s’endureix la part superior dels sediments existents i origina una superfície marina endurida anomenada fons endurit, terres dures o hardground. Les causes d’aquesta aturada poden ser diverses, per exemple, podrien correspondre a l’acció de corrents marins que eviten la deposició dels sediments. Les crostes sovint contenen una fauna única i adaptada a la superfície dura. A la de s’Algar hi podem diferenciar els fòssils d’unes grans escopinyes. 

Per sota de la crosta i, per tant, corresponents als últims sediments de la unitat intermèdia, s’identifiquen abundants fòssils d’algues roges (rodòlits) que constitueixen nòduls. Els rodòlits són nòduls d’algues formats principalment per algues coral·linàcies que creixen al voltant d’una resta sòlida, com pot ser un còdol o el fragment d’una closca. Com que les algues necessiten llum per créixer, es formen sempre a la zona que va de la superfície de l’aigua del mar fins a la fondària a partir de la qual la fotosíntesi ja no és possible perquè no hi ha prou llum solar, la zona fòtica.

Aquestes algues es caracteritzen perquè poden incorporar carbonat de calci en els teixits propis, és a dir, calcifiquen, fet que els permet fossilitzar fàcilment. En créixer, la majoria d’aquest tipus d’algues adquireixen una forma propera a l’esfèrica a causa de la dinàmica de l’ambient causada pel moviment al qual són subjectes pels corrents i per l’onatge. És a dir, el rodolament al qual els sotmet el moviment de l’aigua de mar on viuen els confereix aquestes formes. Tot i així, la seva morfologia externa pot variar, entre d’altres, des d’esfèrica a formes més o menys aplanades. 

Immediatament per sobre de la crosta i, en conseqüència, als sediments de la unitat superior o d’esculls, s’identifiquen fòssils d’eriçons de mar irregulars de closca gruixuda i forma lleugerament acampanada (Clypeaster sp) i també d’escopinyes.

La unitat intermèdia a s’Algar es va sedimentar a entre 15 i 20 m de fondària. La superior ho hauria fet a molta més profunditat, a la part inferior de la zona fòtica, que en qualsevol cas devia ser inferior al centenar de metres i, com ja s’ha explicat, en un ambient dominat per esculls.

El canvi, en la sedimentació, que implica el pas d’una unitat a l’altra, es relaciona amb una variació de les condicions ecològiques, que, possiblement lligades a un increment de la temperatura (provocat per un canvi climàtic que passaria d’humit a àrid), significà una disminució de nutrients i per tant una alteració de la cadena tròfica. La disminució de nutrients a l’aigua va ser un factor essencial que va permetre el desenvolupament del complex escullós, pel fet que aquests necessiten per créixer un ambient d’aigües netes, clares i assolellades.