Geoturisme Illes Balears

El color que adquireix el rocam a en Vermell permet que l’aflorament geològic objecte de la primera aturada del recorregut sigui fàcilment identificable entre els penya-segats que limiten la urbanització de s’Algar a llevant.

Les tonalitats vermelles o marronoses que adquireixen aquí els materials són degudes a la intensa erosió que va afectar les roques calcàries, que formen de manera predominant els penya-segats. Les calcàries poden ser extremadament permeables a l'aigua, si al filtrar-se a través de la roca es troba carregada de CO₂, adquirint un pH lleugerament àcid, que la pot dissoldre molt lentament. Aquest procés s’anomena carstificació i, com a producte residual de la dissolució de la roca, en resulta una argila vermella, rica en òxids de ferro i altres compostos insolubles.

Si ens hi fixam en detall, veurem que entre els sediments vermellosos s’identifiquen petits còdols i/o grans d’arena gruixuts. Els còdols presenten colors entre verdosos i groguencs i procedeixen de l’erosió de les roques fosques del paleozoic per part de torrents. Els grans d’arena són predominantment blancs i corresponen tant a quars, procedent de l’erosió dels materials paleozoics, com a petits fragments trencats de closques d’organismes, com podrien ser escopinyes o caragols. Així, aquests còdols i grans d’arena van ser erosionats i transportats per torrents, i després retreballats per les onades, com ho demostra la presència de sediment d’origen marí, mesclat amb el propi, que fou traslladat pels torrents.

Els sediments van ser dipositats a en Vermell en una superfície molt irregular, molt afectada per l’erosió, que hauria deixat el terreny ple de forats. Així, els sediments haurien reomplert totes les irregularitats del terreny en un intent d’uniformitzar-lo.

Els components de l’argila vermella producte de la dissolució de la roca calcària, haurien actuat com a aglutinadors, és a dir, com a ciment d’unió d’aquestes partícules. Així, un cop el ciment natural va fer el seu efecte i el sediment fou consolidat, es va originar una roca, un conglomerat (si els còdols tenen un diàmetre superior a 2 mm) o un gres (si els seus components són inferiors a aquesta mida). D’aquesta manera, a l’aflorament podem contemplar conglomerats i gresos de la regió de Migjorn de Menorca, dues roques, per tant, diferents del predominant, però no únic, marès.

És possible que la procedència dels torrents que van transportar aquests còdols i grans no fos gaire llunyana. De fet, si desviam la mirada cap al nord, identificarem els penya-segats de la Mola de Maó, que protegeixen l’entrada al port. La Mola està constituïda per una superfície planera de roques calcàries del miocè (sedimentades fa uns 5 milions d’anys), però que es troben per sobre d’unes altres roques inclinades de color fosc. Són gresos i lloselles del paleozoic (dipositats fa més de 300 milions d’anys), el mateix tipus de rocam del qual procedien els còdols i part dels grans d’arena que podem contemplar a en Vermell.

Tal com s’acaba d’indicar, part del sediment que forma aquestes roques és d’origen marí, restes de closques, totalment o parcialment trencades per les onades i l’activitat biològica. És a dir, els torrents abocaven els sediments que transportaven al mar i aquí es mesclaven amb sediment marí. En ocasions, aquest sediment no es trencaria i en conseqüència les restes dures dels organismes podrien fossilitzar. Així, la presència de fòssils a en Vermell és, o més aviat era, molt freqüent, tant d’escopinyes, de braquiòpodes, eriçons de mar o especialment de dents de peixos.

Malauradament, aquests últims són els que han estat afectats per una espoliació més dura i és difícil identificar-n’hi exemplars. Esporàdicament s’hi troben dents molars de color taronja i formes arrodonies d’Sparus cinctus, un peix avantpassat de les dorades actuals. Ja es pràcticament impossible identificar les grans dents acabades en serra algun dia abundants i de formes triangulars de Carcharocles megalodon (Agassiz, 1837), conegudes a Menorca com a llengües de Sant Pau, i a les quals se’ls atribuïa propietats màgiques. Es creu que aquest tauró ha estat el peix carnívor més gran de la història: arribava a mesurar 12 metres i pesava unes 14 tones.

En deixar en Vermell, ens fixarem que al seu cantó sud les roques estan impregnades en superfície per unes clapes daurades, que són objecte de l’aturada següent.