Recorregut d’accés a la parada
La visita a cala Morell és ‘obligada‘ quan es pretén realitzar un itinerari amb la finalitat d'obtenir, en una sola jornada, una visió àmplia de les característiques geològiques de Menorca. D’aquesta manera, cala Morell és un dels llocs més rellevants des d’un punt de vista geològic del territori illenc. La parada es farà a la punta de s’Elefant o des Campanar (a l'extrem occidental de la cala), a la qual accedirem des del carrer d’Orió de la urbanització.
Aquest interès es deu, per una banda, al fet que aquí podem visualitzar el contacte entre les dues regions geològiques en què es divideix l'illa: la Tramuntana i el Migjorn. Des d’aquest punt podem contemplar amb claredat total a l’altre costat de la cala (el de llevant) com unes roques d’aspecte vermellós queden abruptament tallades per unes roques grises molt més antigues. S’interpreta que aquestes roques estan juntes per l’acció d’una falla que representa un salt en el temps d'uns 165 milions d'anys.
La presència d’una gran fractura a les roques grises (A) provocà l’enfonsament d’una part d’aquestes (B). Posteriorment, el buit resultant d’aquest enfonsament seria emplenat per sediments de tonalitats vermelles arrossegats per torrents (C).
Les roques grises són dolomies sedimentades al juràssic (fa uns 180 milions d’anys) i les vermelles, que corresponen a les mateixes que trepitjam a la punta de s’Elefant, a conglomerats. Els sediments que van originar aquests conglomerats van ser transportats per uns torrents que probablement procedien d'una zona propera a les cales actuals d'Algaiarens i el Pilar, fa aproximadament 15 milions d'anys. Aquests torrents, de poc recorregut però amb un gran pendent, resultaven catastròfics. En moments de fortes tempestes, erosionaven altes muntanyes (que hi havia en aquells temps a Menorca) i podien arrossegar grans blocs de roca, que finalment dipositaven a cala Morell, entre altres llocs.
Cal considerar que, en arribar a la cala, els fragments no eren rodons. El seu transport va ser massa curt perquè haguessin rodolat suficientment per agafar una forma arrodonida. Va ser el mar que es va encarregar de donar-los voltes i més voltes durant molts d’anys. Així, el rodolament dels còdols per l’acció de les ones els desgastà i els conferí les formes arrodonides que observam avui en dia. A més, cal fixar-se que alguns dels còdols grisos estan intensament foradats. Aquests forats van ser oberts per animals marins litòfags, és a dir, per organismes que perforen les roques per viure-hi, com són per exemple els dàtils de mar actuals. Tot açò indica, per tant, que forçosament quan la majoria d’aquestes roques van arribar a cala Morell empeses pels catastròfics torrents van ser dipositades al fons de la mar i a poca profunditat.
Reconstrucció idealitzada de cala Morell al miocè, on grans torrents procedents d’altes muntanyes arrossegarien en moments de fortes pluges grans acumulacions de sediments. El fragments transportats per aquests sediments serien arrodonits per l’acció de la mar (dalt, punt A). Els còdols grisos poden presentar nombroses perforacions que van fer animals litòfags en depositar-hi els sediments, com són els dàtils de mar actuals que es mostren a baix (darrera fotografia agafada de https://zco1999.wordpress.com/2012/07/06).
L’acció d’aquests torrents enèrgics quedaria anul·lada per una pujada del nivell de la mar (fa uns 11 milions d’anys) que provocaria el fre a la sedimentació dels conglomerats i l’inici de la que avui és la roca més característica de l’illa: el marès. Des de la punta de s’Elefant es pot observar com per sobre de les roques vermelles s’arriben a identificar unes altres de blanques corresponents al marès.
Panoràmica de cala Morell amb indicació de les roques principals i la seva edat i la posició de la falla. Cal assenyalar també que a prop del contacte per falla afloren restes d'una antiga platja d'edat quaternària (d’aproximadament 130.000 anys). Aquesta roca correspon a marès, però va ser sedimentat molt més tard que el marès de la Menorca blanca (miocè) (punt B).
A cala Morell, els conglomerats amb tonalitats vermelles del miocè trenquen amb la divisió paisatgística per colors introduïda en aquest capítol, on les roques d’aquesta edat, a la regió de Migjorn, s'associen a la Menorca blanca per presentar habitualment unes coloracions amb aquestes tonalitats. De fet, tal com s’acaba d’assenyalar, el marès blanc també és present a la cala, per damunt dels conglomerats i especialment visible al cul de sa Ferrada (a l’oest de la punta de s’Elefant). En qualsevol cas, aquest fet és una bona oportunitat per cavil·lar sobre la variabilitat geològica de l’illa i entendre els processos que han originat les seves roques
