Recorregut d’accés a la parada.
Es proposa reconèixer les roques de la Menorca fosca a la platja de sa Mesquida, al cantó de migjorn, sota la torre de defensa que corona la punta de sa Torre. A la Menorca fosca trobarem les roques més antigues de l’illa. Aquestes roques es van sedimentar durant l’era paleozoica en uns períodes de la història de la Terra anomenats devonià i carbonífer (415-324 milions d’anys). Les seves roques ocupen al voltant d’un 15 % de l’illa i corresponen principalment a lloselles i gresos quarsosos formats als fons marins, tot i que de manera localitzada hi trobarem altres tipus de roques.
La majoria de les roques de la Menorca fosca es formaren als fons marins a partir d’allaus de sediments que arribaven fins a la plana abissal procedents de la plataforma. Una gran avinguda d’un riu pot desencadenar una baixada sobtada de sediments cap a les profunditats marines. Fins i tot, un petit terratrèmol pot provocar una caiguda en massa dels sediments dipositats originalment a la plataforma continental prop del talús i, per tant, una certa inestabilitat. En ambdós casos, els sediments baixen a gran velocitat aprofitant el pendent del talús en forma d’una corrent de terbolesa, una allau formada per diferents tipus de sediments i aigua, que s’acceleren a mesura que cauen pendent avall i a la vegada s’individualitzen de l’aigua de mar com un corrent d’aigua tèrbola.
Les allaus de sediments que van formar aquestes roques contenien grans de diferent mida: molt petits (argila o llim), mitjancers (arenes) i grossos (còdols). A mesura que les allaus queien pendent avall del talús, s’individualitzaven de l’aigua de mar com un corrent d’aigua tèrbola (1). En arribar a la plana abissal, s’iniciava una desacceleració i el corrent d’aigua tèrbola deixava progressivament les partícules que ja no tenia força per mantenir en suspensió. Conseqüentment, primer dipositava les partícules grosses i mitjanceres (2), que amb el pas del temps acabarien formant els conglomerats i els gresos i posteriorment les més fines (3), que formarien les lloselles. La caiguda successiva d’allaus de sediments provocà la superposició de les unes sobre les altres i originaren una sèrie turbidítica.
Del conjunt de roques que formen una sèrie turbidítica, els conglomerats són els menys freqüents i a la vegada els més vistosos. Són roques sedimentàries amb còdols de mida superior a 2 mm que es troben inclosos en una matriu que omple els buits que hi ha entre els còdols i que sol ser de material arenós o fangós. Els conglomerats poden ser molt diferents, amb còdols de diferent mida o pràcticament igual, constituïts pel mateix tipus de roca o de diverses (que implica distints colors i diferents arrodoniments a la mateixa roca) o amb presència de molta matriu o quasi sense.
Vista general de la punta de sa Torre i dels conglomerats que hi afloren (dalt) i detall d’aquests (baix). Corresponen a conglomerats amb molta matriu on els còdols han viatjat surant en una matriu resultat de l’esllavissament d’unes masses caòtiques i on s’observa material plegat (punt A).
Els gresos presenten un aspecte rugós i aspre, constituïts per grans d’arena entre els quals predominen minerals de quars i on també trobarem petits fragments d’altres roques, com pelita. </p></div>">llosella, entre d’altres elements que, si en hi fixem bé, podrem arribar a identificar a simple vista. Es caracteritzen per presentar sovint erosió alveolar o en niu d’abella i laminacions encreuades.
Una de les formes més típiques del paisatge del nord de Menorca és l’erosió alveolar o en niu d’abella. Són formes originades moltes vegades per l’acció corrosiva de la sal damunt els gresos i degudes al repartiment desigual del ciment que uneix les partícules de la roca. L’erosió va “corcant” els punts més tous, aquells on hi ha menys ciment o grans més tous, que fa saltar i hi forma alvèols. A la vegada, deixa en forma de petits ressalts les parts més dures, els punts on es concentra la major part del ciment (punt B).
Si observam els gresos en detall veurem que alguns presenten unes estructures que es van formar quan la roca no s’havia consolidat i encara era un cúmul d’arena solta, en moviment, a les profunditats marines. En aquest moment, l’acció del corrent de terbolesa va originar una successió de solcs i petits munts d’arena, que donen als sediments un aspecte acanalat i ondulat. Aquestes estructures, quan els sediments es consoliden, poden perdurar en les roques i donar lloc a fines làmines encreuades a la secció d’una roca, que són un reflex dels corrents que transportaven els grans d’arena. Tot i que aquestes formes s'associen normalment als gresos formats a la superfície terrestre, els gresos constituïts a partir de les corrents de terbolesa també en presenten (punt B).
L’últim material que culmina el procés de sedimentació d’una seqüència turbidítica és l’argila, que amb el pas del temps i de les transformacions que aquest comporta (compactació, tectònica, metamorfisme, etc.), acabarien formant lloselles, una roca dominantment argilosa i d’aspecte pissarrós que se sol trencar en petites lloses (d’aquí, el seu nom). En aquests tipus de roques hi trobam freqüentment unes marques que semblen ornamentar les roques. Corresponen a marques fetes per animals (com cucs o caragols) que durant el carbonífer, en el seu afany per cercar aliment, aixopluc o fugir dels seus depredadors i enemics es desplaçaven (generalment en els moments de calma des del punt de vista de les avingudes de terbolesa) damunt el sediment de les profunditats marines deixant unes marques que es coneixen amb el nom d’icnofòssils o pistes fòssils.
Moltes vegades es desconeix quines espècies animals foren les autores de les pistes fòssils, mai s’han trobat fossilitzades pel fet de no tenir esquelet (una part dura). Fixem-nos que són molt variables, a causa dels diferents animals que poden crear aquestes marques i la seva activitat desigual: cada animal en dóna lloc a una de diferent, cada animal té un comportament i un cos distint (punt C).
