Geoturisme Illes Balears

Entre Canal d’en Martí i Punta Llagosta es troba un aflorament de roques que es surten de la normalitat sedimentològica de l’illa d’Eivissa, les roques ígnies. 

Aquest tipus de roques es formen a partir del refredament i solidificació (cristal•lització) de material rocós fos (magma). Depenent de a quina profunditat de la Terra cristal•litzi el magma i del temps que triguin en fer-ho, les roques ígnies es poden classificar en:

• Roques plutòniques: Aquest tipus de roques són les que es formen a partir d’un magma refredat i solidificat a una certa profunditat a l’interior de la Terra donant lloc a cossos ignis amb una cristal•lització bastant perfecta i completa, degut a que el temps de refredament és llarg. Aquest tipus de roques mai aflorarien en superfície si no fos pels processos tectònics i erosius. També reben el nom de roques intrusives. 

• Roques hipabissals: Aquestes roques es formen als conductes que aporten el magma des de l’interior de la Terra fins a la superfície. Acostumen a presentar minerals de gra mig però moltes vegades presenten característiques semblants a les roques plutòniques o a les volcàniques. També s’anomenen roques subvolcàniques o filonianas.

• Roques volcàniques: Són les roques que cristal•litzen a la superfície de la Terra, en condicions subaèries i amb un refredament ràpid. Donen lloc a cossos ignis amb una cristal•lització molt deficient arribant, fins i tot, a no presentar estructura cristal•lina i ser un material vitri. Es coneixen també amb el nom de roques extrusives. 

Les roques ígnies que es troben entre Canal d’en Martí i Punta Llagosta presenten un aspecte massiu i són de color gris – verdós fosc. Presenten nombroses fractures per les quals han circulat i cristal•litzat magmes de composicions diferents (dics). Com a resultat de la intensa meteorització que les ha afectat presenten alvèols, coneguts vulgarment com a nius d’abella.

El magma que ha cristal•litzat a les fractures presenta una composició diferent a la de la roca a on s’encaixa. A vegades, per les seves propietats químiques, és més fàcil d’erosionar i es formen canals que, al trobar-se reomplerts per la mar, semblen estructures artificials fetes per l’home per tal d’accedir amb els vaixells de pesca; res més allunyat de la realitat.

L’any 1935 els autors Spiker i Haanstra van estudiar aquestes roques i les classificaren com a plutòniques, indicant que eren monzonites. L’any 1968 els autors Beauseigneur i Rangheard confirmaren que es tracta de roques plutòniques però les varen caracteritzar com a diorites. 

No es sap amb seguretat en quin moment es van originar aquestes roques ígnies però, en aquest aflorament, sebla que hagi ocorregut durant el miocè ja que els materials d’aquesta època semblen afectats per l’aureola de contacte de les roques ígnies.  

Un altre aspecte interesant, encara que no geològic, és el jaciment arqueològic de porpora que hi ha situat al marge dret de Canal d’en Martí. Es tracta de restes de closques de gasteròpodes que els fenicis, y després els romans, van fer servir per extreure d’ells el color porpra. 

Aquest tint, més valuos que l’or, s’emprava en la tinció de teles que després s’exportaven des de Eivissa cap a la resta del Mediterràni.  

Les espècies de gasteròpodes més emprades en l’extracció del porpra són Hexaplex trunculus i Bolinus brandaris. El tint procedeix d’unes glàndules que tenen aquests animals i que segreguen una mucositat inicialment transparent i que, en contacte amb l’aire, s’oxida i es torna de color porpra.

A la costa pitiüsa existeixen més de 40 jaciments de porpra.