Geoturisme Illes Balears

A mesura que ens apropam a les roques vermelles del codolar de Biniatram podem reconèixer novament les roques del quaternari. El tram de costa permet distingir que aquestes roques es van formar en moments diferents. Les roques més properes a la mar són més toves que les del ressalt que s’observa a la part superior del penya-segat, per sobre del camí, d’aspecte més compacte. Aquesta diferència és deguda principalment al temps. Les roques de la part superior són més antigues que les de la part inferior i han tingut més temps per consolidar-se; d’aquesta manera, les més properes a la mar es van formar uns milers d’anys més tard. Les dunes del ressalt són les mateixes que formen el flanc de ponent de cala Fontanelles, responsables de la presència de la font. Totes aquestes roques es formen a partir de dipòsits que no massa anys enrere (geològicament rallant) constituïen platges i dunes. De fet, la disposició de les roques de la part inferior pot fer-nos recordar una platja amb un sistema dunar al seu darrere.

Tot i la seva relació aparent amb les roques vermelles identificades a la primera parada, les roques que observam al codolar de Biniatram foren sedimentades en un moment de la història geològica de Menorca molt diferent. La presència d’aquestes roques s’associa a una fossa tectònica, una zona que es va enfonsar al penyal de Corniola per l’acció d’unes falles que van originar una zona deprimida.

Caldria esperar que la zona enfonsada s’omplís de sediments procedents de l’erosió de les roques grises circumdants, però no és així. Tal com ho podem observar, el codolar està constituït per roques vermelles força arrodonides.

Aquestes roques s’anomenen conglomerats i es formen a partir d’una altra roca preexistent que no era rodona i que ha estat desplaçada per uns corrents que li han donat aquestes formes arrodonides. Normalment un conglomerat es forma perquè una roca és transportada per un riu i l’arrossegament i rodolament de la roca pel fons del riu la desgasta i li acaba conferint la forma arrodonida.

Els conglomerats de Biniatram procedeixen de l’erosió de les roques vermelles que des de la punta Roja d’Algaiarens s’estenen fins a les rodalies del Pilar. Aquesta àrea, que probablement era molt més extensa cap a la mar que l’actual, presentava uns relleus imponents des d’on sortien uns torrents, que en moments de grans tempestes, transportaven les roques i les dipositaven a la vora de la línia de costa. Aquests torrents eren catastròfics: sortien d’altes muntanyes i com que tenien tant de pendent podien arrossegar grans blocs de roca. En el moment d’arribar a la mar no eren rodons, però la mar s’encarregà d’arrodonir-los, fet que explicaria que, tot i que aquestes roques hagin sofert un transport curt (les roques vermelles són molt properes), hagin adoptat aquesta forma arrodonida per l’acció de les ones que els desgastaren i conferiren les característiques morfologies que hi podem observar actualment.

Aquestes roques corresponen als sediments més antics del miocè de Menorca, sedimentats fa aproximadament 15 milions d’anys i, per tant, molt lluny de les edats de les roques que principalment hem reconegut al llarg de l’itinerari. L’acció d’aquests enèrgics torrents quedaria anul·lada per una pujada del nivell de la mar (fa uns 11 milions d’anys) que provocaria el fre a la sedimentació dels conglomerats i l’inici de la que avui és la roca majoritària i més característica de l’illa: el marès. 

Cal destacar dos aspectes referents als conglomerats de Biniatram: la seva extraordinària mida i la pràctica absència de còdols grisos procedents de l’erosió de les roques dolomítiques del juràssic. Aquest fet és especialment palès si els comparam amb els conglomerats de cala Morell, que, formats sota les mateixes condicions que els de Biniatram, són més petits i presenten molts més còdols grisos.

Aquestes diferències les podem associar a la circumstància que els torrents, de poca longitud i gran pendent, en moments de forts temporals, erosionaven les muntanyes properes a l’àrea d’Algairens-el Pilar i traçaven un recorregut que inicialment passava pel codolar de Biniatram, on omplien la fossa existent amb els blocs més grossos, els més difícils de transportar. El seu recorregut continuava per Corniola, on l’erosió dels vessants d’aquesta zona, carregaven els torrents de còdols de dolomies. Finalment, arribaven a cala Morell, on la mar, així com al mateix temps passava a Biniatram, s’encarregava de conferir-los la seva característica forma arrodonida. Amb el pas del temps aquest dipòsit de macs s’acabaria consolidant i donant lloc als conglomerats.

És possible que els conglomerats que trobam a Biniatram i cala Morell fossin transportats per enèrgics torrents des d’una àrea situada entre Algaiarens i el Pilar. Primer van dipositar els còdols vermells més grans (i per tant més feixucs) del triàsic a Biniatram. A continuació, reberen aportacions més petites de còdols grisos del juràssic als voltants de Corniola i finalment arribarien a cala Morell, on acabarien de dipositar els sediments a la mar. Amb la fletxa gruixuda s’indica la suposada direcció d’avançament del torrent principal (modificat d’Estrada i Obrador, 1998).

Cal destacar que a cala Morell els còdols constituïts per dolomies del juràssic estan foradats. Aquests forats els feren, en dipositar-se a les roques, uns animals marins, com podrien ser esponges o dàtils de mar, la qual cosa indica que, forçosament, aquestes roques es van dipositar al fons de la mar i a poca profunditat. Aquests animals només poden foradar roques de composició química carbonatada, com les calcàries i les dolomies, per aquest motiu els còdols de gresos de Biniatram no es troben foradats.

Aquest itinerari pot ser complementat amb la visita a cala Morell, a la zona de la punta de s’Elefant, a la qual es pot arribar des de Biniatram seguint el Camí de Cavalls en un tram d’uns 3 km o bé tornant a Algaiarens i desplaçant-s’hi amb vehicle. En aquesta cala, a més de reconèixer les diferències exposades entre els conglomerats d’ambdues zones, s’identifica el contacte per falla entre les dues regions geològiques en què es divideix l’illa, la Tramuntana i el Migjorn. Aquesta falla a cala Morell va provocar l’enfonsament de part de les dolomies grises de la regió de Tramuntana i el reompliment del buit originat pels conglomerats. Una de les principals diferències entre les dues àrees en què cal incidir és que a cala Morell, per sobre de les roques vermelles, s’identifica amb facilitat el marès que es va sedimentar a continuació dels conglomerats. Aquesta observació, especialment evident cap a ponent, a la zona coneguda com el Cul de sa Ferrada, permet reconèixer les tres unitats principals que formen la sèrie miocènica menorquina: la inferior conglomeràtica, la intermèdia predominantment constituïda per marès i la superior d’origen escullós.