Geoturisme Illes Balears

Agafant el Camí de Cavalls des de l’aparcament d’Algaiarens ens dirigirem cap a cala Fontanelles, en un tram de camí força cobert d’arena arrossegada pel vent. En arribar-hi, ens situarem inicialment al marge de llevant de la cala, darrere una caseta de vorera coneguda com a Villa Seca.

En aquesta parada trobarem les roques grises del triàsic mitjà, que en aquest punt corresponen a unes roques calcàries. Aquestes roques se sedimentaren principalment en una mar poc profunda d’aigües tranquil·les, on proliferaren nombroses formes de vida. Els esquelets d’aquests organismes, molt freqüentment trencats parcialment o completament per les onades, acabarien originant un sediment, juntament amb l’erosió produïda per la mateixa activitat dels organismes; així, per exemple, les defecacions d’animals que s’alimentaven d’organismes d’esquelet calcari també passarien a formar part del sediment. La cimentació dels grans que constitueixen el sediment donarien pas a la formació d’una roca, la calcària. D’aquesta manera, totes aquestes roques contenen fòssils, imprescindibles per determinar-ne l’edat.

Al llarg del coster de ses Fontanelles i en direcció a la punta de s’Àngel, que limita la cala per l’est, l’aspecte de les roques no és el mateix. S’identifiquen calcàries que formen capes fines separades per làmines extremament primes de margues. Les margues són roques sedimentàries toves i d’aspecte terrós, compostes per una mescla d’argiles i carbonat càlcic (com les calcàries) i de color molt variable, a causa dels diferents components que poden contenir i la proporció d’aquests (matèria orgànica, ferro, etc.). Habitualment se sedimenten en ambients tranquils marins i més aviat lacustres. Així, la presència d’aquests nivells margosos marquen canvis en la sedimentació, que impliquen un increment d’arribada de material terrós argilós, des d’àrees continentals adjacents a l’àrea on es dipositen aquestes roques, en detriment de la sedimentació de restes d’organismes amb closca o esquelets de composició calcària.

Per sobre d’aquestes roques veurem nivells d’estrats molt més massius de dolomies (que identificarem especialment a la punta de s’Àngel). Les dolomies eren originàriament roques calcàries que foren soterrades i cobertes per altres materials que les pressionaven. Sota aquestes condicions i mitjançant la presència d’aigua amb magnesi, la calcària pot esdevenir una dolomia. És a dir, molt habitualment una dolomia era una roca calcària i, per tant, formada per CaCO₃. Quan per aquesta roca hi circula aigua amb un contingut alt en magnesi, el calci (Ca) és substituït per magnesi, que dona lloc a aquesta roca nova. Durant aquesta transformació es produeix un procés de cristal·lització: la roca torna un poc més petita (al voltant d’un 11 % de pèrdua de volum) i desapareixen les estructures sedimentàries i també els fòssils, uns factors que en condicionen enormement l’aspecte.

A la mar, vora l’extrem oest de la cala, també s’identifiquen les roques calcàries a l’illot de ses Vinjoles, amb la particularitat que aquí les veiem formant un plec. De fet, totes les roques que hem observat configuren plegaments, però, a diferència de l’illot de ses Vinjoles, són difícils d’identificar. Aquests plecs els podem associar als moviments intensos que van afectar la Terra des de finals del cretaci (fa 65 Ma) i que van provocar la col·lisió entre dues grans plaques tectòniques: la placa Africana i la placa Euroasiàtica, que es trobaven separades per una gran mar. A mesura que aquests dos grans continents s’apropaven per efecte d’aquests moviments, els sediments, que, com els que contemplam a la parada, durant milions d’anys s’havien format i acumulat al fons del mar, s’anaven transformant en roques i comprimint, constituint plecs com els que veiem a ses Vinjoles, ja que aquestes sediments encara no eren rígids. Aquest procés culminà amb la sortida d’enormes masses rocoses del fons de la mar, que originaren les grans serralades muntanyoses que actualment envolten la mar Mediterrània occidental, com són per exemple les Bètiques, de les quals les illes Balears, i per tant també Menorca, formen la prolongació cap a l’est. 

Davant el punt d’observació, a ponent de la cala, s’identifica una duna fòssil del quaternari, de les mateixes característiques que la identificada a la primera aturada i d’on també s’han desprès blocs abundants, alguns de gran mida. N’hi ha que han arribat a la mar i altres que no, que aprofitant les irregularitats causades per la disposició caòtica que presenten, van servir temps enrere per construir refugis per a pescadors. Així, aquestes roques per ser recents, i conseqüentment per estar poc consolidades, són molt susceptibles a la caiguda de blocs. Per davall aquesta duna hi trobam també les roques del triàsic; en aquest cas, corresponen únicament a dipòsits de margues que es van sedimentar a continuació de les del flanc de llevant de cala Fontanelles (així, les margues ja es formaren al triàsic superior). La seva situació és senzilla d’identificar, ja que es troben molt atapeïdes de vegetació, però a la vegada aquest fet provoca que no les puguem reconèixer en detall.

Continuant l’itinerari, al marge oest de la cala, ensopegam amb la petita font de cala Fontanelles. De fet, la presència d’aquesta font dona nom a la cala. Aquesta font sorgeix perquè les roques que observam per sobre, les dunes consolidades del quaternari que anomenam marès, són roques permeables que permeten la infiltració i el pas de l’aigua de pluja pel seu interior. Per davall aquestes roques n’hi ha unes altres, les margues del triàsic superior, que, com tots els materials amb contingut argilós, són roques impermeables. Quan l’aigua infiltrada es troba amb aquests materials queda interromput el seu camí, no pot continuar circulant per l’interior de la roca, i provoca que aflori a l’exterior en forma de font. Seguint el camí, en les proximitats de la font, podrem tocar les margues en alguna clariana que deixa la vegetació i comprovar la seva naturalesa fangosa.

Seguint el Camí de Cavalls arribarem a un punt alterós just a l’extrem occidental de cala Fontanelles, la punta de s’Aprés. Des d’aquest lloc s’obtenen unes bones vistes de la punta o penyal de Corniola, un penya-segat constituït per dolomies, com les identificades a Fontanelles, però en aquest cas sedimentades al juràssic, és a dir, uns 50 milions d’anys més tard. Aquestes roques, de colors una mica més foscos que les del triàsic, són molt resistents i fortes, i han donat lloc a la formació d’aquest sortint. Tot i així, aquests penya-segats devien ser molt més alts. Els estrats van ser tallats abruptament i erosionats intensament formant una peneplana paral·lela a la mar, és a dir: una erosió molt forta va arrasar completament el relleu i el va deixar ben pla. A la raconada de s’Escala, que limita la punta cap al sud, els colors grisos del penya-segat passen a coloracions vermelles, en un aflorament geològic interessant que és objecte de la parada següent.