Geoturisme Illes Balears

Seguint per la Volta des General, en el punt A podem apreciar que els gresos permians comencen a presentar còdols de gran mida, convertint-se en conglomerats. Corresponen a la zona basal de l’unitat del permià i representen una alta energia al medi aquós en que es va dipositar. 

Més endavant (punt B) observem gresos de color blanquinós amb una marcada estratificació encreuada (similar a la que observàvem al començament de l’itinerari).

Si ens fixem en la inclinació de les capes, comprovarem que aquesta va variant al llarg de la pujada. Això és degut a que els materials del permià es troben deformats i afectats per plegaments. 

Finalment, quasi arribant al desviament de la possessió de Son Bunyola (punt C), ens sorprèn l’existència d’una alternança de capes dures i blanes en disposició vertical, de colors blans, groguencs i grisos. Es tracta de gresos i margues del miocè inferior (23-16 Ma). El contacte entre aquests materials miocens i les roques del permià és mecànic, mitjançant una falla que queda oculta per la vegetació.

D’aquest miocè inferior (23-16 Ma) trobem en la zona dues formacions geològiques: la Formació Sant Elm i la Formació Banyalbufar.

La primera es correspon amb sediments marins d’aigües poc profundes que contenen abundants fòssils d’ostres. La segona, en canvi, representa fons marins molt més profunds, coetanis a l’aixecament de Mallorca durant l’Orogènia Alpina. La bona exposició dels estrats d’aquest interval fa que sigui precisament en aquesta zona on està l’aflorament de referència de la formació mencionada, anomenat estratotipus.

Els dipòsits de la Formació Banyalbufar corresponen a un tipus de seqüència estratigràfica específica anomenada turbidita. Aquesta consisteix en sediments dipositats per successives allaus submarines, les quals es produeixen a la vegada degut a l’activitat tectònica. Les allaus generen un tipus de flux anomenat corrent de terbolesa, que acaba per sedimentar-se. L’edat i origen de les turbidites a Mallorca denota que estan íntimament lligades al naixement de Mallorca per l’Orogènia Alpina abans mencionada.

Al Bec de s’Àguila, el miocè presenta una particularitat més que el fa especialment interessant: els nivells inferiors són verticals, mentre que els superiors tendeixen a l’horitzontal. Això és degut a que el fons marí va anar canviant progressivament d’inclinació mentre els estrats es dipositaven successivament. A aquest tipus de seqüència se la denomina discordança progressiva i per veure-la en panoràmica és necessari situar-se mirant des del mar. No obstant, a mesura que es recorre el camí en aquesta parada és perfectament possible veure com al principi els estrats són clarament verticals, disminuint la inclinació a mesura que avancem.