Geoturisme Illes Balears

Es pot accedir a la punta Roja des de la platja des Bot vorejant la costa. L’accés a la part superior de la parada no presenta gran dificultat, però si es vol reconèixer la parada en detall cal baixar pels penya-segats, la qual cosa comporta un cert perill.

Just en situar-nos a l’extrem de la punta Roja identificarem unes roques de color vermell, que van ser sedimentades al triàsic inferior, fa aproximadament 250 milions d’anys. Són gresos vermells, roques constituïdes principalment per grans d’arena que van ser transportats per rius molt cabalosos que erosionaven grans muntanyes. La disposició dels grans d’arena a la seva llera i la posterior consolidació acabaria originant aquestes roques. A Menorca són conegudes popularment com a pedra de cot i van ser utilitzades per esmolar i moldre, a causa de les seves propietats abrasives. Així, si tocam la roca, ens adonarem que presenta un tacte aspre.

Sovint les identificarem completament foradades, la qual cosa proporciona a aquest indret una bellesa especial. Aquesta alteració de la roca és l’anomenada erosió alveolar o en niu d’abella, perquè recorden el rusc on habiten aquests insectes. Les curioses formes erosives són originades pel vent i l’abrasió de la sal marina i degudes a les variacions de composició de la mateixa roca. L’erosió va “corcant” els punts més tous, aquells on hi ha menys ciment o grans més tous, que fa saltar i hi forma alvèols. A la vegada, deixa en forma de petits ressalts les parts més dures, aquells punts on es concentra la major part del ciment que aglutina els grans d’arena.

Aquestes mateixes roques adopten sovint coloracions blanquinoses. De fet, aquest hauria de ser el seu color habitual, ja que el mineral majoritari d’aquestes roques, el quars, és freqüentment blanc. Que adoptin molt sovint colors vermells és degut a les concentracions d’òxids de ferro que presenten els rius. Molt petites quantitats d’òxids poden ser suficients per tenyir les roques d’aquest color. La presència d’òxids de ferro dissolts a les aigües dels rius és força habitual, i que algunes roques no hagin estat tenyides es podria relacionar amb el fet que la seva sedimentació es produí en petits aiguamolls de poca profunditat i amb pràcticament absència d’oxigen (en un ambient reductor).

Si ens apropam al penya-segat pel cantó que limita la cala d’Algaiarens o si ens hi veiem amb cor i hi baixam, ensopegarem amb un espectacular dic de roca volcànica que talla les roques vermelles. Aquesta estructura de color gris, tot i que amb tonalitats verdoses, correspon a un magma que no va arribar a sortir a la superfície terrestre i, en conseqüència, es va refredar i solidificar formant una roca a l’interior de l’escorça terrestre. Posteriorment, els moviments tectònics i l’erosió el col·locarien en superfície. Aquest magma, tot i no arribar a l’exterior, s’obrí pas cap a la superfície a través de fractures preexistents, fet que condiciona la seva disposició tabular. La seva composició és basàltica, és a dir, rica en silicats de magnesi i ferro.

Si ens hi fixam bé, veurem que tot i que travessen roques vermelles, els grans que formen les roques on s’encaixa el dic, són molt més petits que els dels gresos que hem identificat a l’inici de l’aturada. Podem associar aquestes roques a argiles que també eren transportades pels grans rius, però que sedimentaven únicament quan se’n produïa el desbordament. En aquells moments s’acumularien àmpliament als marges dels canals dels rius, és a dir, a les seves planes d’inundació.

Entre aquests estrats d’argiles que identificam als voltants del dic volcànic es reconeixen nombrosos paleosols, és a dir, sòls “fòssils” formats també durant el triàsic i preservats per l’acumulació posterior dels sediments. La seva presència permet deduir que a l’àrea d’inundació on s’acumulaven aquests sediments argilosos, entre crescuda i crescuda dels rius, podien passar fins a milers d’anys, ja que els sòls només poden formar-se en moments perllongats de no sedimentació, atès que necessiten molts d’anys per constituir-se. 

De tornada cap a la parada següent, ens adonarem que en direcció a les platges d’Algaiarens les roques predominantment vermelles en tenen a sobre unes altres de grises, que seran objecte de la parada 3. Aquestes roques, com també els gresos i argiles vermelles, es troben inclinades per efecte dels moviments tectònics que les van afectar. A la vegada, es troben tallades per unes altres de color blanquinós o ocraci disposades horitzontalment i que incrementen el seu gruix cap a la platja des Bot. Correspon a una duna del quaternari, a una acumulació d’arena, arrabassada de la platja i dipositada per acció del vent terra endins, que amb el pas del temps s’ha consolidat originant una roca que localment coneixem amb el nom de marès. Aquests materials, molt recents i en conseqüència poc consolidats, es troben considerablement trencats, la qual cosa implica el despreniment habitual de blocs d’aquesta roca pel penya-segat. La presència d’un antic sòl, dominantment argilós, entre els materials del triàsic i els del quaternari, afavoreixen aquestes caigudes, ja que la seva facilitat d’erosionar ha obert una balma que deixa sense suport el marès.

Dunes fòssils del quaternari amb una disposició horitzontal que tallen les roques vermelles i grises inclinades del triàsic. Entre ambdós materials s’ha desenvolupat un sòl argilós, tot i que en alguns trams amb presència de còdols li confereixen la naturalesa d’un conglomerat. Aquests materials són fàcilment erosionables, fet que ha permès l’obertura d’unes balmes que desencadenen el despreniment dels materials suprajacents i el basculament cap a la mar de tot el nivell amb l’aparició de grans esquerdes (punt C).

Les inestabilitats a les roques del quaternari també les identificarem al penya-segat que limita la platja des Tancats pel seu cantó oest i del qual s’obté una magnífica panoràmica des d’aquesta aturada. En aquest cas, els materials esllavissats que han anat a parar al mar han deixat una superfície en mitja lluna al penya-segat. Aquests tipus de moviments recorden el mateix efecte que hi deixaria la superfície d’una gran cullera que arrabassàs els materials despresos.