Recorregut recomanat. Mirador de la creu (punt A) i Es Camell (punt B).
La major part de les muntanyes de Mallorca estan formades per roques carbonatades. Aquest tipus de materials sofreixen un procés de dissolució per l’acció de l’aigua de pluja que dóna lloc a un tipus de paisatge especial en el que predominen las coves, avencs i dolines, denominat carst.
Un dels carst més espectaculars de Baleares es pot observar a les rodalies del Santuari de LLuc, desenvolupat en conglomerats del miocè inferior (23-16 Ma).
Detall dels conglomerats del miocè inferior de Lluc. Noteu com els clasts no carbonàtics no es dissolen quasi i per això mantenen el seu relleu en la roca.
Dins el carst és possible distingir entre l’exocarst, desenvolupat en superfície, i l’endocarst, desenvolupat en profunditat. A l’exocarst pertanyen els pinacles, lapiaz (rasclers), les dolines, els pòlies i els canons càrstics, mentre que formen part de l’endocarst els avencs, les coves i tots els espeleotemes.
Als voltants de Lluc l’exocarst està molt desenvolupat, amb abundants i variades formes de dissolució superficial que reben el nom de lapiaz o rasclers (karren, en alemany). Aquestes solen aparèixer formant el que es denomina camps de lapiaz.
Encara que sigui l’aigua el principal agent actiu en el desenvolupament del lapiaz, els factors que el delimiten són molt complexes i depenen estretament de les condicions ecològiques i climàtiques locals. Pel que respecta a la Serra de Tramuntana, el lapiaz és present generalment entre els 200 i 600 metres d’altitud.
Existeixen varis tipus de lapiaz que podem observar en el Bosc de ses Monges, proper al santuari.
Als canals de majors dimensions reben el nom de rinnenkarren. Associats a aquests, els rillenkarren, que són també solcs de dissolució però a una escala menor i que usualment s’excaven a les cúspides situades entre els rinnenkarren. Si la dissolució presenta forma de meandre se la denomina mäanderkarren.
Panoràmica d’un conjunt de rinnenkarren (esquerra). Detall del mateix mostrant els rillenkarren desenvolupats partint de les cúspides dels rinnankarren (centre) y solcs amb forma de meandre o mäanderkarren (dreta).
Morfologies també característiques de Lluc són los trittkarren, en els que la roca que és afectada per la carstificació adopta una secció escalonada. Quan el substrat rocós presenta fractures es crea al voltant d’aquestes una zona de debilitat molt més susceptible de ser dissolta, pel que l’esquerda s’eixampla i s’arrodoneix a les voreres. Aquest tipus de patró es denomina kluftkarren.
A l’esquerra, formes escalonades típiques dels trittkarren; dreta, kluftkarren desenvolupats en un sistema de fractures paral•leles.
Amb el pas del temps la dissolució de la roca genera formes aïllades de gran mida denominades spitzkarren. A aquest tipus de formes corresponen els pinacles. Quan aquests són molt abundants, com és el cas de Lluc, es parla de carst de pinacles.
Conjunt de pinacles càrstics a la zona del Bosc de ses Monges (esq.). El pinacle més emblemàtic de tots: es Camell (dta.).
També en aquesta zona és possible veure altres morfologies càrstiques com els avencs, cavitats verticals sorgides generalment en favor de fractures en la roca, i les dolines, depressions del terreny de forma rodona o ovalada.
A vegades els processos de dissolució donen lloc a una depressió tancada de gran mida (generalment kilomètrica) de fons pla i parets escarpades denominada pòlie. Un bon exemple de pòlie el constitueix el Clot d’Aubarca, que es pot observar des de la creu del Santuari.
La morfologia d’aquest tipus d’estructures en forma de cubeta afavoreix l’acumulació de sediments i aigua en el seu interior, que facilita l’explotació agrícola del terreny.
Vista del Clot d’Aubarca des de la creu del santuari de Lluc.
