Aquest LIG representa l’únic de Menorca que se centra exclusivament en roques sedimentades durant el quaternari, el darrer dels períodes geològics. El seu valor es relaciona amb una gran duna fòssil que aflora discontínuament des des Canutells fins a la cala Llucalari, tot i que per la qualitat dels afloraments, la localitat d’interès es limita fins al Racó d’en Pudent, a tocar de la urbanització de Cala en Porter.
Vista general del LIG des de Cala en Porter amb les dunes fòssils del Racó d’en Pudent adossades al penya-segat en primer terme.
Aquestes dunes corresponen a una roca formada per la consolidació de l’arena que ha estat acumulada a la costa per l’acció del vent i que a les illes Balears es coneix com a marès. Aquest gran amuntegament d’arena s’ha produït com a conseqüència dels successius canvis climàtics que han afectat la Terra durant el darrer milió d’anys. Durant els períodes molt freds de les glaciacions, l’aigua de la Terra s’acumulava en forma de grans glaceres als pols geogràfics i a les muntanyes i, en conseqüència, el nivell del mar descendia. Aquest procés provocava que quedassin al descobert enormes extensions d’arena a mercè dels vents, que, si bufaven de mar cap a terra endins, podien arrossegar l’arena cap a la costa formant un cordó de dunes, que en trobar un obstacle, com un penya-segat, es dipositaria al peu d’aquest.
A l’àrea d’interès, el descens del nivell del mar i la conseqüent acumulació d’arena que acabaria formant les roques s’hauria donat fa al voltant d’uns 140.000 anys. Aquesta datació ha estat possible en identificar a la roca restes de caragols terrestres fòssils que vivien a la duna quan encara no s’havia consolidat. Aquests fòssils han estat identificats en uns llims amb coloracions vermelles que conté la duna a Calescoves, però també a altres llocs com al Racó de Sant Josep.
També cal indicar que en aquestes dunes fòssils s’han identificat petjades de Myotragus, un mamífer de la subfamília dels caprins. Es creu que arribà a les Balears a finals del miocè (ara fa uns 5 milions d’anys), quan bona part de la Mediterrània es va assecar. La seva evolució, aïllada de la resta del món i en absència de depredadors, va donar lloc a l’espècie Myotragus balearicus, amb un aspecte força curiós, de talla reduïda, unes extremitats molt curtes i robustes, unes òrbites oculars molt centralitzades i una única dent incisiva.
Al LIG destaquen els afloraments del Racó des Suros (molt proper as Canutells) i dels racons d’en Pudent i de Sant Josep (al costat de Cala en Porter). En aquests indrets la roca va ser explotada amb la finalitat d’obtenir blocs per a la construcció. Les pedreres de marès arran de costa són relativament freqüents a Menorca, per tal de facilitar el transport dels blocs amb vaixell, però deguda a la seva distribució es desenvolupen especialment en el marès sedimentat al miocè i no tant al quaternari, com és el cas d’aquestes.
Dunes fòssils als racons des Suros i de Sant Josep. Cal fixar-se en les parets que adopten superfícies planes i verticals, producte dels treballs d’extracció del marès.
L’explotació ha deixat al descobert espectaculars talls de la roca que permet reconèixer les seves característiques, com són les estratificacions encreuades, un tipus d’estructura sedimentària que resulta de la disposició dels grans d’arena que s’ordenen en làmines que formen angles entre elles. L’ordenament és un reflex de l’avanç dels grans d’arena per l’acció del vent, que va originar aquestes dunes. Cal assenyalar també que l’extracció desencadena un seguit d’inestabilitats, és a dir, accelera la seva erosió, la qual cosa provoca la caiguda de blocs de roca. Els científics han descrit les dunes d’aquests dos racons com a grimpadores o encavalcants. Aquesta tipologia es relaciona amb dunes on l’arena ha ascendit per un coster per l’acció del vent.
Detall de les laminacions lleugerament inclinades al Racó des Suros i de les caigudes de blocs.
Per la seva banda, als penya-segats situats a ponent de Calescoves cal destacar la cova de sa Duna, per la seva singularitat, però especialment per haver-hi identificat un jaciment de petjades fòssils. Correspon a una cavitat costanera a un alçada de 12 m per sobre del nivell del mar, on a l’interior s’ubica de manera insòlita una duna fòssil, d’una alçada mínima de 14 m i amb una notable bona estratificació. L’arena que forma la duna degué entrar per una boca de la cova, molt més alta que l’actual, fins a tapar-la completament. La boca actual és producte de l’erosió al cim de la duna. En aquestes roques s’ha identificat un nombre excepcional i ben conservat de rastres i petjades d’Hypnomys, un liró (rosegador) el qual s’ha descrit com a espècie gegant endèmica de Menorca.
Imatge topogràfica de la cova de sa Duna, en secció (dalt) i en planta (baix). La cova presenta dues sales principals (d i b) d’una amplada màxima de 16 m, comunicades per un passadís estret (c). La cova està reblerta per una duna del quaternari que ha fossilitzat i ha originat marès (topografia elaborada per J. Florit i J. Màrquez i publicada a Quintana i Arnau, 2004, i Trias, 2004).
