Probablement les roques que constitueixen l’entorn de la platja del Pilar representen, juntament amb els relleus que envolten la punta Roja d’Algaiarens, el millor indret de l’illa per reconèixer la sèrie geològica predominantment vermella sedimentada entre finals del paleozoic i principis del mesozoic (en un període de temps comprès entre ara fa 255 i 240 milions d’anys).
Argiles i gresos vermells a les puntes des Carregador (en primer terme) i de l’Anticrist (al darrere).
L’àrea del Pilar es troba modelada sobre gresos vermells intercalats entre materials de naturalesa argilosa. Els primers corresponen a l’acumulació, i consolidació riu avall, de grans d’arena, que van ser transportats per grans rius que erosionaven les serralades més properes a Menorca aixecades al final del paleozoic, testimoni de les quals són els terrenys foscos que podem identificar cap a l’est de la cala. Els materials més fins, les argiles i els llims, sedimentarien quan es produïa el desbordament dels rius i s’acumularien àmpliament als marges dels canals d’aquests, a les planes d’inundació.
A la localitat d’interès és relativament freqüent identificar-hi les estructures lenticulars que constituïen els antics canals dels rius que van ser reomplerts per arenes. Aquests llantions mostren una disposició convexa amb un contacte superior pla i l’inferior més o menys irregular per efecte de l’erosió efectuada pel riu.
Aquests rius també arrossegarien còdols, que amb el pas del temps originarien la roca que coneixem com a conglomerat. Uns còdols que, per tant, també provenien de l’erosió de les muntanyes del paleozoic i que es troben poc rodats, fet que denota un transport curt. Cada nivell de conglomerats és el producte de la sedimentació d’una avinguda enèrgica i tempestuosa dels rius.
En alguns punts de la localitat, com al marge est de la platja del Pilar, aquestes roques vermelles són cobertes per unes altres de molt més modernes, amb coloracions ocres, sedimentades al quaternari, el darrer dels períodes geològics. Aquestes roques es van dipositar en un moment en què el nivell del mar era més baix que l’actual, la qual cosa va provocar que una àmplia superfície d’arena fos arrossegada terra endins pel vent fins a quedar frenada pels primers relleus que limitaven l’àrea costanera. Amb el pas del temps aquesta arena es consolidaria formant una roca que coneixem amb el nom de marès. Una roca permeable i que, per tant, permet la circulació d’aigua per l’interior. Quan aquesta aigua topa amb uns materials impermeables, com són les argiles vermelles, queda interromput el seu camí provocant que aflori a l’exterior en forma de surgència o font. La font del Pilar és un bon exemple d’aquest procés.
Font del Pilar a l’extrem oriental del penya-segat que flanqueja la cala i detall del marès constituït per grans d’arena. La surgència se situa just al contacte entre el marès permeable i les argiles vermelles impermeables.
Al macar d’Alforinet s’hi identifica una concentració espectacular de macs vermells que procedeixen dels penyals més propers, és a dir, les roques que s’han desprès en aquesta àrea són arrodonides per l’acció de les ones embravides pels vents de tramuntana. En apropar-nos-hi veurem que molts d’aquests presenten unes línies grises que en ocasions es disposen inclinades i que corresponen a les estratificacions encreuades de les roques, que s’han conservat als macs. Aquestes estructures es formen perquè el riu va originar una successió de petits solcs i munts d’arena quan aquesta encara no s’havia consolidat, que donen als sediments un aspecte acanalat i ondulat. Aquestes formes, quan els sediments es consoliden, poden perdurar en les roques, donant lloc a fines làmines encreuades a la secció de la roca, que són un reflex dels tipus de corrents que transportaven els grans d’arena.
Laminacions encreuades al Pilar i esquema de la seva formació. Les fines làmines inclinades són una conseqüència del transport d’arena per part dels rius, que originaven petits munts quan el corrent no era gaire fort. En canvi, quan la velocitat de l’aigua augmentava, no es formarien i els grans d’arena acabarien donant lloc a una laminació en capes planes paral·leles. Cal fixar-se que corresponen a formes ondulades amb un pendent suau en sobrevent i brusc a sotavent, que permet determinar quin era el sentit del corrent.
Macar d’Alforinet i detall de les estratificacions encreuades dels macs. Habitualment són grans, ja que els més petits han sigut arrossegats cap a mar endins.
Al penya-segat del Pla de Mar identificarem una antiga mina de coure, coneguda com a mina Adela, que es va explotar entre el 1901 i el 1904. Els minerals més freqüents que s’hi identifiquen són la calcosina, la malaquita i l’atzurita. Les mineralitzacions es reconeixen especialment en nivells de petits còdols (microconglomerats) i es presenten majoritàriament com a petites llenties de calcosina (sulfur de coure) que en ocasions es troben alterades a malaquita i molt puntualment a atzurita (carbonats de coure). Les mineralitzacions s’associen a capes de carbó; aquestes capes provoquen un ambient pobre en oxigen (reductor) que afavoreix la deposició dels minerals. La mina presenta dues entrades i un pou vertical de ventilació vora el camí de Cavalls que conflueixen en una galeria principal en forma d’ela d’uns 78 m de longitud i 2 m d’alçada, unes dimensions considerablement modestes i indicadores que aquesta mina no va prosperar econòmicament.
Entrada inferior i pou vertical de ventilació de la mina Adela i minerals de malaquita (color verd) i calcosina (color negre - gris plom) a un petit runam de la mina.
Des del macar d’Alforinet és recomanable continuar la visita en direcció a la muntanya Mala o penya-segat de l’Anticrist, tant remuntant la muntanya com especialment seguint el recorregut vora el mar. En aquesta, s’hi identifica el contacte entre els materials sedimentats a finals de l’era paleozoica (al pèrmic, els quals dominen els relleus dels voltants de la Cala del Pilar) i els del principis de l’era mesozoica (del triàsic, que constitueixen la part alta de la muntanya Mala). Tot i que el color és més o menys el mateix, el contacte entre els materials és relativament clar, ja que en aquest punt, els darrers materials sedimentats al paleozoic corresponen a argiles i gresos, mentre que els primers del mesozoic corresponen a un conglomerat amb còdols predominantment de quars però de diferents colors. Així, cal assenyalar que la transició entre el final del paleozoic i el principi del mesozoic no comporta un gran canvi ambiental, la sedimentació continua sent fluvial, només canvien els tipus de rius: passen de presentar molts meandres, on l’aigua corria regularment, a uns altres més rectilinis i que funcionaven a batzegades en moments de fortes pluges.
Penya-segat de l’Anticrist, que s’alça imponent des d’arran de costa. El penya-segat es troba força fracturat, per la qual cosa origina nombrosos despreniments de roca afavorits per la circulació d’aigües subterrànies i l’erosió de les onades al peu del penya-segat.
Caminant per sobre els esbaldregalls a peu del penya-segat toparem amb un magnífic dic de roques volcàniques, de composició basàltica, que talla les roques del triàsic inferior. El magma que formà el dic, fou injectat a través d’esquerdes i solidificà a l’interior de la Terra, i a la vegada recremà les roques entre les quals anava ascendint.
Dic a la part inferior del penya-segat de l’Anticrist i detalls d’aquest.
