El Torrent de Pareis constitueix una de les excursions clàssiques de l’illa de Mallorca a causa de la seva bellesa paisatgística i dels seus valors naturals. Geològicament parlant té una rellevància de primer ordre, ja que es tracta del canó càrstic més gran de les Illes Balears.
La Serra de Tramuntana està constituïda per roques calcàries el component principal de les quals, el carbonat de calci, és susceptible de dissoldre’s amb l’aigua de pluja a través de les fractures. Com a conseqüència, s’origina un paisatge especial, en el qual abunden les coves, avencs, rasclers i dolines, que rep el nom de carst.
Els torrents s’encaixen als cruis de la roca i amb el pas de milers i milers d’anys acaben per excavar barrancs de parets verticals, anomenats canons càrstics (vegeu-ne esquema de la formació). A aquesta categoria pertany el Torrent de Pareis, situat en el carst d’Escorca, les parets del qual estan conformades per calcàries del juràssic inferior (200-185 Ma).
Encara que els canons càrstics són estructures relativament comunes a Mallorca, especialment a la Serra de Tramuntana, el Torrent de Pareis té unes dimensions que en superen la resta, pel fet que prové de la unió de dos cursos fluvials importants: el Torrent des Gorg Blau, procedent del sud-oest, i el Torrent de Lluc, procedent de l’est.
En el recorregut que separa la zona de s’Entreforc (inici del torrent) a s’Olla (final d’aquest), no només es pot gaudir de les seves imponents parets, sinó que, a més, s’hi poden observar una sèrie de trets geològics típics dels torrents càrstics de la Serra.
A continuació, se’n comentaran alguns, segons que vagin sorgint durant el recorregut.
S’Entreforc: correspon a la zona de confluència del Torrent des Gorg Blau i de Lluc (també anomenat d’Albarca). És on neix el Torrent de Pareis.
En una de les zones on l’erosió ha incidit més, esculpint algunes de les parets més altes del recorregut, algunes de les quals assoleixen els 250 m. Si s’observen amb deteniment les calcàries que conformen els penya-segats, no és difícil detectar-hi els estriats verticals producte de la corrosió de l’aigua de pluja.
Panoràmica de s’Entreforc, amb el Torrent de Lluc (esquerra) i el Torrent des Gorg Blau (dreta).
Sa Fosca: si ens endinsem uns 5 minuts pel Torrent des Gorg Blau arribarem al tram final de sa Fosca. El seu nom al•ludeix al fet que la llum del sol mai no hi incideix de manera directa i es troba en penombra fins i tot al migdia. Això és a causa de l’acusada estretor del torrent, unida a la profunditat i verticalitat de les parets, que fins i tot s’uneixen en alguns punts.
Cal destacar, a més de la grandiositat del lloc, una gran colada parietal que entapissa els blocs que han caigut en el curs del torrent.
A partir d’aquest punt, el recorregut pel torrent es fa dificultós, ja que haurem d’anar esquivant els grans blocs rocosos que han caigut en el curs, procedents de les parets escarpades que el flanquegen.
Inici del Gorg des Capellà, on s’observen marques de gúbia, detall dels conglomerats i zona intermèdia farcida de graves
Gorg des Capellà: aquest gorg és un dels molts que té el torrent i els seus trets són comuns a tots. Es tracta de zones on el curs del torrent s’estreny i els grans blocs de roca desapareixen sobtadament i en deixen veure el substrat. Aquest sol ser la mateixa calcària nua i polida per l’acció dels corrents d’aigua, que ha deixat un patró típic format per morfologies còncaves denominades marques de gúbia. En algunes zones aquest substrat correspon a un conglomerat, roca formada al seu torn per fragments d’altres roques. Això ens indica que en un passat el torrent degué ser inactiu un temps prou prolongat perquè els còdols que llavors n’entapissaven el curs acabessin cimentant-se. A mesura que avancem, el substrat es cobreix amb una gran acumulació de còdols de mida petita, similars als que conformen els conglomerats. A les parets del gorg és possible apreciar el nivell d’aigua assolit en èpoques d’avinguda.
Cova des Romegueral: és una cova amb una entrada ampla, situada en un lateral del torrent. El seu nom deriva de la romeguera, un arbust que es fa a la zona. La boca té una característica forma de figa o de pera, molt estreta i prolongada cap a dalt i ampla a la base.
Es tracta d’una cova desenvolupada aprofitant una fractura vertical de la roca i damunt la qual varen actuar els processos càrstics debilitant la zona fins al punt de provocar despreniments. Es tracta d’una cavitat de col•lapse com moltes altres que observarem al llarg del recorregut.
Cova des Romegueral i la seva característica forma de pera.
Es Degotís: es tracta d’una surgència d’aigua a través d’un crui de la roca, on s’ha format una petita concreció travertínica. Aquest tipus de brolladors són freqüents a les parets dels canons càrstics. A causa de la baixada dràstica en la pressió de CO2, la calcita es precipita en forma de travertí.
Surgència càrstica des Degotís
S’Olla: aquesta zona constitueix el darrer tram del recorregut del torrent. En fort contrast amb els paratges estrets previs, a s’Olla el terreny s’eixampla notablement, formant una gran vall de fons pla envoltada de parets verticals que li atorguen el nom al lloc (per al•lusió a la forma d’una olla).
El substrat en aquest punt són còdols transportats al llarg del curs, que acaben per acumular-se a s’Olla pel fet que l’eixamplament d’aquest produeix una disminució en l’energia de l’aigua.
Arribant a la costa, les parets s’estrenyen de cada vegada més. És en aquest punt on el torrent acaba en una barrera de còdols (anomenada codolar), que per norma general incomunica el torrent amb la mar. No obstant això, després de períodes de pluges abundants, el cabal es reactiva i arriba a trencar la barrera i a unir-se amb la mar.
Zona de s’Olla i desembocadura del Torrent de Pareis.
A més d’aquests trets particulars de cada zona descrita, durant el recorregut és molt freqüent veure marmites, buits a la roca formats en zones on una o més pedres han quedat atrapades pel corrent, donant voltes sobre elles mateixes i erosionant el substrat fins a perforar-lo.
Diverses marmites al llarg del recorregut.
