A la costa oriental de la urbanització de Cala Pi, a la Punta de sa Dent, s’hi troba un dels afloraments més remarcables del pliocè (terciari).
Es tracta d’una antiga pedrera, que, segons les fonts consultades, podria tenir origen prehistòric, romà o andalusí.
El material objecte de l’art de tallar pedra és un tipus de roca formada per acumulació de closques de mol·luscs anomenada lumaquel·la (acopinyat en l’argot mallorquí). En el cas de la pedrera de Cala Pi, les closques no són senceres, sinó que la lumaquel·la està formada per incomptables fragments de mida petita.
A causa de les característiques abrasives de la roca, la pedrera va ser utilitzada per fabricar rodes de moldre.
Motlles de rodes de moldre
Ja en temps recents, la pedrera ha estat utilitzada per a l’extracció de blocs de construcció, que han estat utilitzats a diversos habitatges de s’Arenal.
Detall dels blocs de lumaquel·la existents a la pedrera i a un habitatge de s'Arenal
Si ens acostem al caire del penya-segat, podrem observar que per sota la lumaquel·la, de colors blanquinosos, hi apareixen roques de color gris; es tracta d’unes calcàries sorrenques amb presència abundant de mol·luscos. Corresponen a calcàries d’origen escullós del miocè superior i s’han format a la zona de llacuna, zona d’aigües superficials i tranquil·les situada per darrere la barrera d’esculls.
Les calcàries d’esculls apareixen corcades i intensament alterades, la qual cosa indica que el contacte entre la lumaquel·la i les calcàries és de tipus erosiu. És molt probable que aquesta erosió tingui a veure amb un esdeveniment catastròfic anomenat crisi de salinitat messiniana (fa aproximadament 6,0 Ma) en la qual la Mediterrània es va evaporar parcialment i va deixar exposades les calcàries d’esculls per damunt el nivell de la mar.
Contacte entre la lumaquel·la del pliocè i les calcàries d’esculls (a l'esquerra) i aspecte de les calcàries (a la dreta)
La lumaquel•la correspon a un dipòsit de platja format en el pliocè (època que transcorre des dels 5,3 als 2,5 Ma), coincidint amb la reinundació de la Mediterrània.
El primer que s’observa just per damunt l’escull és una roca finament laminada, amb estratificació creuada de petita escala i estructures relacionades amb l’activitat d’organismes vius (bioturbació), que han estat interpretats com a dipòsits de zona sublitoral o mareal (zona de la costa situada entre la marea baixa i el nivell de base de l’onatge).
Detall dels sediments de la zona sublitoral on s'observa estratificació creuada i bioturbacions verticals
Per damunt, constituint la major part de l’aflorament, hi apareix la lumaquel•la, en la qual podem observar una certa estratificació de baix angle i que ha estat interpretada com un dipòsit originat a la zona d’embranzida o platja baixa (zona situada entre la marea baixa i la marea alta). Fins i tot, es pot distingir la zona de cresta en una de les parets de la pedrera.
Detall de les lumaquel·les de la pedrera.
A mesura que ens allunyem del penya-segat i ens dirigim terra endins, els estrats es van disposant en forma horitzontal, la qual cosa denota una menor influència de la mar; es tracta de la zona de platja denominada platja alta.
Vista general de la pedrera on s'ha assenyalat l'estratificació i detall de la zona de cresta.
Zones que podem trobar en una platja (modificat d'Arche, 1992)
Tot el conjunt està cobert per uns estrats plans paral•lels de color vermellós, que corresponen a antics sòls i dunes d’origen continental, desenvolupats la major part en el plistocè (2,5 Ma-10000 anys).
Es tracta d’una alternança de llims i calcarenites (marès). Les calcarenites presenten estratificació creuada, producte de les diferents direccions del vent que va transportar l’arena, i rizocrecions, motlles de les arrels de les plantes que varen habitar les dunes.
Les diferències en la duresa entre els llims i les calcarenites han afavorit l’erosió diferencial dels estrats.
Rizocrecions en els dipòsits pliocens.
