Probablement, l’element que confereix un major interès a la localitat (tot i que n’hi ha d’altres) se centra en una capa d’1,5 m d’espessor que marca el límit entre les dues unitats geològiques superiors que es reconeixen a la regió de Migjorn de Menorca. Al sud de l’illa s’identifiquen tres unitats; la inferior, i menys important quant a extensió, correspon a una unitat formada essencialment per conglomerats sedimentats al miocè inferior i/o mitjà (aproximadament, 15 milions d’anys (Ma) enrere); la intermèdia es diposità al tortonià inferior (ja al miocè superior, fa uns 11 Ma) i en aquesta es reconeixen diferents tipus de roques entre les quals predomina el marès; la unitat superior s’atribueix al tortonià superior–messinià (també al miocè superior, però sedimentades al voltant de fa 7 Ma) i està constituïda tant per calcàries (pedra viva) com per marès.
Així, al LIG es diferencien les dues unitats principals (tot i que amb un clar domini de la superior) i s’identifica la transició entre totes dues. Aquest pas d’una unitat a l’altra està registrat a les roques de la localitat per una capa atapeïda de petits fòssils d’Heterostegina. Aquests fòssils corresponen als d’un foraminífer bentònic (que, per tant, viu sobre els sediments marins), presents al mar des de fa uns 34 milions d’anys. Els foraminífers són uns organismes caracteritzats per segregar una closca de carbonat de calci dins la qual viu l’animal, constituïda per una o més càmeres interconnectades i que fossilitza amb relativa facilitat, per la qual cosa es consideren el grup més important de microfòssils marins atès que són molt abundants en els sediments.
Vista general de la localitat des de la punta de na Mari i contacte (en groc) entre les dues unitats principals (intermèdia i superior) del miocè menorquí en primer terme. En vermell es destaquen els nivells principals d’estrats que s’identifiquen en aquest punt.
La capa d’Heterostegina es reconeix a altres indrets de Menorca, tot i que cal indicar que als voltants de s’Algar, aquesta capa que marca el límit entre unitats és substituïda per una crosta de fosfat. La presència d’aquestes capes marquen un canvi en el tipus de sedimentació de la regió de Migjorn de Menorca, que implica l’inici del desenvolupament d’un ambient sedimentari dominat per esculls. Aquest canvi s’associa a un canvi ecològic, que, possiblement lligat a un increment de la temperatura, significà una disminució de nutrients, un factor essencial que va permetre el desenvolupament del complex escullós, ja que aquests esculls necessiten per créixer un ambient d’aigües clares i assolellades.
Roca formada essencialment per fragments d’Heterostegina (dalt) i fòssils d’aquest foraminífer (baix esquerra) (totes dues, mostres recollides al LIG que ens ocupa i dipositades al Centre de Geologia de Menorca) i aspecte de la roca al camp.
Aquesta capa va acompanyada d’abundants fòssils, sovint trencats, de Clypeaster sp., uns eriçons de mar que pertanyen al grup dels irregulars i que, per tant, a diferència dels eriçons que identificam habitualment a les nostres costes, la seva closca es pot dividir en dues parts simètriques. Són grossos, presenten una superfície dorsal en forma de campana, més o menys aixecada i habitualment mostren parets gruixudes. També s’hi identifiquen fòssils d’escopinyes (pectínids) i dents d’un peix avantpassat de les orades actuals.
Detall del fòssil d’un Clypeaster sp. a la punta de na Mari i de dents d’uns peixos relacionats amb les orades (Centre de Geologia de Menorca).
Tal com es pot veure a la fotografia anterior, les roques mostren sovint coloracions vermelles relacionades amb l’erosió dels contactes entre ambdues unitats. El color el proporciona una argila de color vermell o ataronjat que rep el nom de terra rossa o argila de descalcificació. Aquesta argila és el material residual que queda quan les aigües subterrànies dissolen la roca calcària que constitueix la zona (carstificació).
Les roques que componen els nivells superiors (i, per tant, sedimentats més tard) estan formades principalment per fragments de fòssils d’algues roges (rodòlits) que s’alternen amb sediments fins amb presència de fòssils de pectínids, briozous i eriçons de mar trencats. En alguns nivells, les algues roges mostren morfologies brancudes i arborescents. Aquestes roques han estat interpretades com a sediments dipositats a mar obert en el límit inferior de la zona fòtica i, per tant, sedimentades fins a la profunditat en què penetra la llum del sol.
Finalment, cal assenyalar que la localitat ha estat objecte de troballes paleontològiques de vertebrats terrestres.
Detall de fòssils d’algues roges de morfologia arborescent en una roca constituïda de manera predominant per fragments d’aquestes algues i; fòssils de pectínids.
