La Punta Roja d’Algaiarens correspon a una de les localitats d’interès geològic més vistoses de Menorca com a conseqüència de les formes erosives que afecten les roques sedimentades al triàsic i que a la vegada són tallades per un esplèndid dic de roca volcànica. A més, destaca pel seu interès científic pel fet de ser un dels millors afloraments de Menorca per estudiar-hi les roques del triàsic inferior (sedimentades fa aproximadament 250 milions d’anys).
Així, la part inferior de la sèrie geològica, i que constitueix la punta pròpiament, està constituïda per un nivell inferior de roques vermelles del triàsic inferior. A la part més baixa corresponen principalment a gresos, roques constituïdes fonamentalment per grans d’arena, per la qual cosa també s’anomenen pedres sorrenques, tot i que a Menorca són conegudes popularment com a pedres de cot. Aquesta arena va ser transportada per grans rius que erosionaven les muntanyes més properes a Menorca, aixecades al final del paleozoic. L’acumulació, riu avall, dels grans d’arena i la seva consolidació acabaria donant lloc als gresos vermells. Per sobre hi identificarem estrats constituïts dominantment per grans de mida molt més petita que els d’arena, corresponents a argiles i llims. Els rius també transporten aquests grans, que s’acumulen als marges o planes d’inundació quan se’n produeix el desbordament.
Els gresos són roques constituïdes principalment per grans d’arena que van ser transportats per rius molt cabalosos que erosionaven grans muntanyes. La sedimentació dels grans d’arena a la seva llera i la posterior consolidació acabaria donant lloc als gresos vermells. Les argiles i els llims, de mida molt més petita, s’acumulaven als marges dels rius o a les planes d’inundació quan es produïa el seu desbordament.
Entre els estrats d’argiles s’identifiquen nombrosos paleosols, és a dir, sòls “fòssils” formats durant el triàsic i preservats per l’acumulació posterior de sediments. La seva presència permet deduir que a l’àrea d’inundació, entre crescuda i crescuda dels rius podien passar fins a milers d’anys, ja que els sòls només poden formar-se en moments perllongats de no sedimentació, a causa que necessiten molts d’anys per constituir-se.
Paleosols intercalats entre les argiles del triàsic inferior amb coloracions blanquinoses i detall d’aquests. Cal fixar-se que, com que són més resistents a l’erosió, sobresurten entre les argiles.
La presència d’òxids de ferro dissolts a les aigües dels rius tenyirien aquestes roques de vermell en un ambient exterior (oxidant) i proporcionarien el seu color característic. Així, habitualment aquestes roques adopten coloracions vermelles, ja que concentracions molt petites de ferro són suficients per tenyir les roques, però també n’observarem de blanques, fet que s’hauria d’explicar amb facilitat, ja que el component majoritari d’aquestes roques, el quars, és freqüentment blanc. Aquestes coloracions originals es podrien haver conservat, per exemple, perquè la sedimentació es produí en petits aiguamolls de poca profunditat i amb pràcticament absència d’oxigen (a un ambient reductor).
Les roques de la Punta Roja presenten un avançat estat d’alteració. Una de les manifestacions més característiques d’aquesta alteració és l’anomenada erosió alveolar o en niu d’abella, originada pel vent i l’abrasió de la sal marina i deguda a les variacions de composició de la roca. És a dir, les diferències de duresa de la mateixa roca donen lloc que ressaltin les parts més dures davant les més toves, que són “corcades” en el procés erosiu.
L’erosió alveolar o en niu d’abella en els gresos vermells, i també blancs, és un dels trets característics més atractius de la Punta Roja.
L’element més singular de la localitat correspon a un dic de roques volcàniques de color gris i amb tonalitats verdoses, que tallen les roques vermelles en el tram superior, dominantment argilós. Es troba molt alterat i correspon a una dolerita, una roca de composició basàltica, on el magma que la va originar es va refredar a l’interior de l’escorça terrestre, és a dir, la roca es formà a partir d’un magma que s’obrí pas cap a la superfície a través de fractures i solidificà en el seu interior.
. La sèrie predominantment vermella del triàsic inferior és tallada per un dic de roca volcànica a Punta Roja. El dic presenta uns tres metres de gruix
Des de la Punta Roja en direcció a la platja des Bot, s’identifica al penya-segat un nivell de roques grises finament estratificades i sedimentades al triàsic mitjà, per tant, a continuació de les anteriors. Corresponen a calcàries i dolomies sedimentades en un mar tranquil de poca profunditat. És a dir, després dels processos de tipus continental que originaria la sèrie predominantment vermella, una pujada del nivell del mar provocaria un canvi radical en el tipus de sedimentació. En aquestes roques no s’hi han identificat fòssils i la seva formació s’atribueix a l’acció de bacteris, que provocaren la precipitació del carbonat de calci que forma la roca.
Tram calcari i dolomític gris del triàsic mitjà situat per sobre dels materials vermells d’origen continental que s’identifiquen a la fotografia en primer pla.
Tant els gresos i les argiles del triàsic inferior com les calcàries i dolomies del triàsic mitjà estan abruptament tallades per una roca de color blanquinós o ocraci que incrementa el seu gruix cap a la platja des Bot. Correspon a una duna del quaternari i, per tant, a una acumulació d’arena, arrabassada de la platja i dipositada per acció del vent terra endins, que amb el pas del temps s’ha consolidat originant una roca que coneixem amb el nom de marès. Aquests materials es troben considerablement trencats, fet que implica l’habitual despreniment de blocs d’aquesta roca pel penya-segat. La presència d’un antic sòl, dominantment argilós, entre els materials del triàsic i els del quaternari, afavoreixen aquestes caigudes ja que la seva fàcil erosió ha obert una balma que deixa sense suport el marès.
Dunes fòssils del quaternari amb una disposició horitzontal que talla les roques vermells i grises inclinades del triàsic. Entre ambdós materials, s’ha desenvolupat un sòl argilós, tot i que en alguns trams la presència de còdols li confereixen la naturalesa d’un conglomerat. Aquests materials són fàcilment erosionables, fet que ha permès l’obertura d’unes balmes que faciliten el despreniment dels materials suprajacents i el basculament de tot el nivell amb l’aparició d’importants esquerdes.
El reconeixement del LIG es pot completar amb la visita a cala en Carbó, tot i que el dificultós accés per terra, recomana fer-ho des de la mar. En aquesta cala s’ha considerat que s’hi identifica una de les millors seccions de l’illa per reconèixer la transició dels materials del paleozoic (concretament del pèrmic) als del mesozoic (del triàsic).
Penya-segats del triàsic inferior que limiten cala en Carbó per ambdós flancs.
