La Talaia d’Albercuix constitueix un dels millors miradors del nord de l’illa de Mallorca, gràcies al fet que es troba al pic més alt de la península de Formentor, a una altitud de 380,51 m.
Des de la Talaia es domina Formentor, les badies de Pollença i d’Alcúdia, la península d’Alcúdia, les Serres de Llevant, el Pla Central, Randa, i la Serra de Tramuntana. És per aquesta raó que en les proximitats es troba un dels radiofars dels quals disposa Mallorca per al control de l’espai aeri (estructura en forma de disc que s’observa cap al sud-oest).
Talaia
Vista panoràmica des de la part superior de la Talaia d’Albercuix
Mirant cap al nord, s’aprecia fàcilment l’estructura tectònica de la península de Formentor, formada per materials deformats per l’orogènia alpina, una etapa de gran activitat geològica que va començar fa uns 25 Ma. Els materials més antics que s’hi poden observar són del triàsic superior (200 Ma) i els més moderns són del miocè mitjà (14 Ma).
Hi destaquen els escarpaments rocosos verticals dels vessants occidentals i les rampes suaus als vessants orientals, que reflecteixen que els materials s’han acaramullat els uns damunt els altres, mitjançant encavalcaments. A més, els sediments més moderns, situats en el centre de la península, s’han plegat i han donat lloc a una estructura singular: un sinclinal tombat.
Esquema geològic simplificat de la península de Formentor
Des del mirador podem apreciar clarament la morfologia arrodonida de la Badia de Pollença, que queda confinada al sud-est per la península d’Alcúdia i al nord-oest, per la península de Formentor. Limita amb la Serra mitjançant una àmplia plana reblerta de sediments quaternaris, entre els quals destaquen els dipòsits lacunars de maresmes, a la zona de s’Albufereta, i cordons de dunes eòliques que flanquegen la platja actual.
Mirant cap al sud-est, es percep l’estructura geològica de la Serra de Tramuntana. El seu tret principal són els encavalcaments imbricats, estructures generades per l’apilament de grans masses de roca a causa de la compressió. L’orientació d’aquestes estructures marca la direcció de les forces tectòniques que les varen causar, en aquest cas SE-NO. Per aquest motiu, i igual com en la península de Formentor, els relleus són escarpats al vessant occidental de la Serra i suaus a l’oriental.
Tall geològic general de la Serra de Tramuntana a l’altura del Puig Major (modificat de Gelabert, 1997) i panoràmica de la mateixa zona vista des del mirador. Vegeu com la morfologia dels relleus (escarpada per una cara i suau per l’altra) està directament relacionada amb la formació de cavalcaments.
