| UTM-X | UTM-Y | ||
|---|---|---|---|
| PARADA 1: EL CANÓ CÀRSTIC DEL TORRENT DE PAREIS | |||
| PARADA 2: LES ROQUES VOLCÀNIQUES DE CALA TUENT | |||
| PARADA 3: ELS LLISCAMENTS DE SA COSTERA | |||
| PARADA 4: DEU DE SA FONT DES VERGER |
Recorregut recomanat.
El Torrent de Pareis constitueix una de les excursions clàssiques de l’illa de Mallorca degut a la seva bellesa paisatgística i els seus valors naturals. Geològicament parlant, té una rellevància de primer ordre, ja que es tracta del major canó càrstic de Balears.
La Serra de Tramuntana està constituïda per roques calcàries amb el carbonat de calci com a component principal, que es pot dissoldre amb l’aigua de pluja a través de les seves fractures. Com a conseqüència, s’origina un paisatge especial en el que abunden les coves, avencs i dolines que rep el nom de carst.
Els torrents s’encaixen en les encletxes de la roca i, amb el pas de milers i milers d’anys, acaben per excavar barrancs de parets verticals denominats canons càrstics (veure esquema de la seva formació). A aquesta categoria pertany el Torrent de Pareis, situat en el carst d’Escorca i amb parets conformades per calcàries del juràssic inferior (200-175 Ma).
Encara que els canons càrstics siguin estructures relativament comuns, especialment a la Serra de Tramuntana, el Torrent de Pareis té unes dimensions que superen a la resta degut a que prové de la unió de dos cursos fluvials importants: el Torrent de Gorg Blau, provinent del sud-oest, i el Torrent de Lluc, provinent de l’est.
Mentre que el torrent transcorre entre parets verticals de vàries desenes de metros d’altura en la major part del seu recorregut, en la zona de la desembocadura, anomenada s’Olla, el terreny s’eixampla notablement, formant una gran avall de fons pla rodejada de parets verticals que li atorguen el nom al lloc (per al·lusió a la forma d’una olla).
En les parets abunden les cavitats (como les del punt A) i, localment, formes acanalades en la superfície de la roca, producte de la dissolució d’aquesta per l’aigua meteòrica. Al conjunto de formes de dissolució que apareixen en la superfície de la roca se les denomina lapiaz (karren, en alemany).
Abundants cavitats càrstiques (esq.) i lapiaz, (dta.) en les parets de s’Olla.
El sòl a aquest punt està format per còdols transportats al llarg de la llera que acaben per acumular-se a s’Olla degut a que l’eixamplament del mateix produeix una disminució en l’energia de l’aigua.
Arribant a la costa, les parets s’estrenyen cada cop més. És a aquest punt (punto B) on el torrent acaba en una barrera de còdols anomenada codolar, que per norma general incomunica el torrent amb el mar. No obstant, després de períodes d’abundants pluges, el caudal es reactiva i arriba a rompre la barrera i unir-se amb el mar.
Detall de la zona de la desembocadura, amb el codolar (esq.), i aspecte de s’Olla durant l’hivern.
Finalment, s’ha de comentar que antigament l’accés a s’Olla es realitzava a través d’una encletxa en la muntanya. Actualment es realitza per uns túnels excavats en la roca que també aprofiten en part del seu recorregut cavitats desenvolupades en las fractures de la roca. Si ens fixem en el seu interior podrem veure espeleotemes típics de coves, como estalactites y colades.
Associades a aquestes fractures apareixen dipòsits de bretxes del pleistocè (2,5 Ma-10000 anys) que constitueixen un jaciment paleontològic rellevant.
Fractures de la roca aprofitades per a accedir a s’Olla (esq.), detall de les esquerdes (centre) i dels espeleotemes (dta.).
De camí a Cala Tuent i just abans d’arribar al desviament, es recomana mirar cap a l’est, a la carretera que continua cap a Lluc. Podrem veure de lluny un bon exemple d’un procés d’inestabilitat que té lloc en aquesta zona de la costa: l’expansió lateral, que es produeix quan les calcàries i bretxes del juràssic inferior (201-175 Ma) llisquen sobre els materials argilosos del triàsic superior (237-201 Ma).
Procés d’expansió lateral.
