Diagnòstic, tractament i resultats de la hipoacúsia neonatal

L’especialista en otorrinolaringologia decidirà quina o quines de les proves següents són les adequades per a l’estudi diagnòstic, prèvia exploració física. Totes aquestes proves són indolores per al nadó:

• Potencials evocats auditius del tronc cerebral (PEATC): estudi de l’activitat elèctrica de l’orella interna i de la via auditiva (de la còclea al tronc cerebral) en resposta a estímuls sonors de diferents intensitats. Els estímuls s’emeten a través d’uns petits auriculars col·locats en els conductes auditius i la resposta és recollida per uns petits elèctrodes adhesius.
   
• Potencials evocats auditius d’estat estable (PEAee): registre de l’activitat que genera la via auditiva. Permet la valoració de l’audició a diferents freqüències i intensitats. Els estímuls s’emeten a través d’uns petits auriculars col·locats en els conductes auditius i la resposta es recull per uns petits elèctrodes adhesius. Aquesta prova requereix que l’infant estigui dormit o relaxat.
   
• Otoemissions acústiques (OEA): la prova consisteix a col·locar un petit adaptador a l’orella del nadó, a través del qual s’emeten uns sons i es recull la resposta generada per la part interna de l’orella (cèl·lules ciliades externes).
   
• Timpanometria: estudia les variacions de l’elasticitat del timpà i la mobilitat dels ossets de l’orella mitjana, i valora la possible presència de moc. Es col·loca un petit adaptador en el conducte auditiu que, després de sotmetre l’orella mitjana a variacions de pressió sonora, recull la resposta.
   
• Audiometria conductual: aquesta prova és indispensable per a l’estudi auditiu de l’infant. L’objectiu és la detecció de respostes de l’infant al so. Es fa d’acord amb l’edat i les característiques de cadascun i es classifica en dues categories:
  
  • Audiometria per observació del comportament: detecció de respostes involuntàries (reflexes) del nadó al so com ara canvis en la respiració (deixar de respirar uns segons), en la succió del xumet, tancament de les parpelles, gir dels ulls o del cap o moviments de les extremitats. S’utilitzen diversos sons de freqüències i intensitats coneguts produïts per juguetes sonores, instruments musicals, renous d’animals, veu humana, renous generats per un audiòmetre… Generalment es fa durant els sis primers mesos de vida.
     
  • Audiometria condicionada: a partir de l’edat de sis mesos aproximadament, s’intenta condicionar l’infant al so mitjançant un estímul visual. S’emet un so a través d’un audiòmetre i s’ensenya a l’infant que quan el senti giri el cap envers la jugueta que s’il·lumina i es mou.

 Devers l’edat de 18-24 mesos, s’usa un reforç motor en lloc de l’estímul visual. Per exemple, cada cop que l’infant sent un so pitja un polsador que mou una jugueta o uns dibuixos animats.

A l’edat de 2-3 anys es comença a emprar el joc: cada pic que l’infant sent un so ha de dur a terme una acció com ara tirar peces a un cistell, col·locar peces d’un trencaclosques.

Una vegada que es diagnostica el nadó de sordesa s’inicia el tractament de manera precoç, abans de l’edat de 6 mesos de vida, amb l’objectiu de facilitar l’accés primerenc i natural al llenguatge oral i evitar així o reduir els efectes secundaris que pugui ocasionar un retard en l’adquisició del llenguatge, i afavorir que l’infant tingui un bon desenvolupament dins de la normalitat.

• Pròtesis auditives com els audiòfons i implants coclears. (Més informació aquí)
• Logopèdia  per a l’estimulació i/o desenvolupament del llenguatge.
• Assistència a les famílies, ja que tenen un paper central en el creixement i educació del seu fill o filla. És important facilitar l’adaptació i l’adquisició de recursos per a la cura de l’infant.