Flora de Balears en general

La flora mediterrània que trobam a Balears, està formada per falgueres (32 espècies), orquídies (31 espècies), plantes protegides (67 espècies), plantes endèmiques (124 espècies), plantes introduïdes (unes 130 espècies) i tota la resta, formada per la vegetació típica mediterrània. En total sumen unes 2.000 espècies.

Anem-les a veure per hàbitats:

El fons marí

De les plantes marines, la més coneguda i abundant és la Posidonia oceanica, coneguda vulgarment com "alga". Les praderes de Posidònia serveixen com a refugi i aliment per a moltes espècies. A més, el cicle d'aquesta planta va lligat a la protecció i formació de platges.

També submarines, trobam Cymodocea nodosa i Zostera marina.

Platges i dunes

A l'arena, moltes plantes ajuden amb les seves arrels, a que aquesta no desapareixi per acció del vent. Així, el lliri de mar Pancratium maritimum, el card marí Euryngium maritimum o el borró Ammophila arenaria en són exemples.  

A les Pitiüses són abundants els savinars. La savina Juniperus phoenicea (a Balears subsp. turbinata) és un dels organismes més efectius per retendre l'arena.

Podem destacar altres plantes com el cascall de marines Glaucium flavum, o l'alfalç marí Medicago marina. Mentre que a les Pitiüses abunda el bellíssim molinet (Silene cambessedessii) que amb les seves floretes roses dóna un cop de color a l'arena.

Litoral rocós, penyasegats

Sobre roques, aprofitant un mínim de terra acumulada, hi viuen plantes ben conegudes com el fonoll marí Crithmum maritimum, el coixinet de monja Launaea cervicornis o les saladines (Limonium spp.) entre moltes d'altres.

És un hàbitat en el que hi pega fort el vent i les hores més calentes de l'estiu són molt dures. Per això aquestes plantes tenen fulles dures o carnoses i són baixes, amb arrels fortes, ben subjectes.
  

Aigües salobres i albuferes

Quan l'aigua marina entra a terra i s'entremescla amb l'aigua dolça, el principal problema dels éssers vius terrestres és el grau de salinitat. Per això les plantes tenen una pressió osmòtica molt alta per contrarestar la presència de sal en els seus teixits, donant lloc a unes fulles carnoses. Aquest és el cas típic de les salicòrnies, essent la sosa grossa (Sarcocornia fructicosa) una de les més abundants i conegudes.

En les albuferes predomina el canyet (Phragmites australis), entre el que no és rar trobar-hi la corretjola blanca (Calystegia sepium) trepant entre les canyes. La bova (Typha dominguensis) també és típica d'albufera, en canvi el jonc (Juncus acutus) el trobarem des del sistema dunar fins els salobrars i albuferes. No podem oblidar els tamarells (Tamarix spp) que són els arbres dels salobrars per excel·lència.

Fonts, basses i torrents

En els torrents, malgrat no portin aigua durant tot l'any, es crea un microclima degut a la humitat i les ombres dels arbres com els polls (Populus nigra), els plataners (Platanus hispanica), els oms (Ulmus minor) i els fleixos (Fraxinus angustifolia). De fet, antigament es sembraven aquests arbres prop de fonts i torrents.

A part d'una gran quantitat de plantes exòtiques introduïdes que s'han adaptat bé als torrents, hi trobam les espècies autòctones pròpies del bosc de ribera. De entre aquestes espècies podem destacar l'esbatzer (Rubus ulmifolius) o la proenga (Vinca difformis) que posa un tò de color blau aviolat amb les seves flors.

Tampoc és rara la murta (Mirtus communis), que creix a llocs frescs.

El polipodi (Polypodium cambricum), adorna amb les seves fulles les parets humides de les fonts, de la mateixa manera que també ho fa la llengo de cero (Asplenium sagittatum). Ambdues espècies són falgueres.

Garrigues i camps oberts

Camps de conreu, garrigues, camps oberts, voreres de camins...són zones a les que hi prolifera la vegetació. A vegades, fins i tot es formen masses forestals, especialment els ullastrars. Es tracta de garrigues on hi abunda l'ullastre (Olea europaea var. sylvestris).
En general, als camps oberts hi trobarem durant la primavera una explosió de colors grogs i vermells. El color grog és el propi de les margalides silvestres o moixos (Chrysantemum coronarium), entre d'altres plantes, mentre que el vermell el produeixen les roselles (Papaver rhoeas), parentes del cascall (Papaver somniferum).
Els cards (Galactites tomentosa) i (Cynara cardunculus) tenen fulles espinoses, essent verds per primavera i de colors ocres a l'estiu.
Destaquen els lletsons, amb floretes grogues, dels gèneres Sonchus sp i l'espècie Urospermum dalechampii.

El fonoll (Foeniculum vulgare) és comú també, parent de la fonollassa (Daucus carotta) que amb les seves agrupacions de flors compostes de color blanc es deixen veure de lluny i són refugi per molts d'insectes.
La cúgula (Avena sterilis) i les fletxes (Hordeum murinum) són dues gramínies abundants als nostres camps. popularment es coneixen senzillament com a "herba".
A l'hivern ens sorprendrà observar els camps florits d'un color llimona. Es tracta de la vinagrella (Oxalis pes-caprae), espècie introduïda que ha invadit tots els camps.
De corretjoles (Convolvulus sp.) n'hi ha vàries espècies, entremesclades entre la vegetació baixa on a vegades hi trobarem el cap de moro (Muscari comosum), la rape de frare (Arisarum vulgare) o el cugot (Arum italicum).
També formant part de la vegetació baixa, trobam les bellíssimes i interessants orquídies, encara que la seva floració és puntual i breu. Sempre bastant primarenca.
Les llargues i dures tiges de l'albó o porrassa (Asphodelus aestivus) es veuen d'enfora, com autèntiques estaques clavades a terra amb una agrupació de floretes blanques a l'extrem superior.

La mata (Pistacia lentiscus) no és gens rara a la garriga, juntament amb plantes aromàtiques com el romaní (Rosmarinus officinalis) o la garlanda (Lavandula dentata) i el tomaní (Lavandula stoechas).
Les estepes, amb les seves fulles envellutades i belles flors amb pètals de fina textura, viuen a la garriga, on hi trobam diferents espècies del gènere Cistus sp.
També són diferents les espècies d'esparregueres (Asparagus sp.) que creixen al camp, formant masses espinoses, a vegades a llocs molt secs i assolellats.  

Dues plantes molt conegudes i freqüents són les ortigues (Urtica spp.) i les bledes (Beta vulgaris).

Evidentment, ja formen part del nostre paisatge, dos arbres introduïts en temps antic, el garrover (Ceratonia siliqua) i l'ametller (Prunus dulcis). 

Bosc. El pinar

La major part de territori forestal a Balears és pinar.

El pi que el forma és el pi blanc (Pinus halepensis) que a Balears pertany a la var. ceciliae. El pi ver (Pinus pinea) amb les seves enormes capsades i impresionants troncs es troba només de manera aïllada.

El sòl del pinar no és tan ric en nutrients com l'alzinar, i les fulles caigudes dels pins gairebé no tenen nutrients.
Els arbustos que podem trobar als pinars són l'arbocera (Arbutus unedo), la mata (Pistacia lentiscus) i el xiprell (Erica multiflora). D'altres, com l'olivella o escanyavelles (Cneorum triccocon) es poden trobar també a alzinars i algunes garrigues.
L'aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) és típic dels pinars ben conservats.
No hem d'oblidar el càrritx (Ampelodesmos mauritanica) que, en molts de casos cobreix grans superfícies i ens impedeix caminar.

La murta (Mirtus communis) i el matapoll (Daphne gnidicum) en són exemples de plantes que poden aparèixer a pinars, encara que més rarament.
El garrover bord (Anagyris foetida) amb les seves petites "garroves" creix a pinars, normalment a les zones més fresques però obertes.
I no podriem deixar de banda a l'única palmàcia autòctona, el garballó (Chamaerops humilis) que és freqüent juntament amb els pins a molts de llocs de Balears, especialment a Mallorca.
El pi (Pinus halepensis) el podem trobar des del nivell de la mar fins a les faldes de la muntanya.

Bosc. L'alzinar

L'alzina (Quercus ilex) és una gran frondosa que arriba assolir considerables diàmetres de tronc i amples capsades. El sòl dels alzinars és molt ric en nutrients, encara que és ombrívol i humid. El parent proper de l'alzina és el coscoll (Quercus coccifera) més petit, que arriba només a la mida d'un arbust amb fulles més punxoses amb la part de davall verda en lloc de grisa.

Algunes plantes com l'arbocera (Arbutus unedo) que trobam a pinars, també les podem localitzar a l'alzinar.
El bruc (Erica arborea) juntament amb el ginebró (Juniperus oxycedrus) són els dos arbusts més corrents als boscos d'alzines.
L'aritja (Smilax aspera) és una planta trepadora i punxosa que creix entre les pedres de les parets i els troncs d'algunes alzines.
A terra, on la llum gairebé no hi arriba directament per l'ombra de les alzines, hi viu el pà porcí (Cyclamen balearicum) un endemisme bven interessant i prou corrent, mentre que per les mateixes zones, hi creix el polipodi (Polypodium cambricum) i la falzia (Adiantum capillus-veneris), parents de la falguera (Pteridium aquilinum).
De major altura, trobam la lletrera visquera (Euphorbia dendroides), l'aladern de fulla ample (Phillyrea latifolia) i el llampúdol bord(Rhamnus ludovici-salvatoris).
A l'hivern, apareixen les bolletes vermelles que són fruit del cirerer de pastor (Ruscus aculeatus).

Muntanya. Cims i penyals

Els tres arbres més característics són: el teix (Taxus baccata), el rotaboc (Acer granatense) i el boix (Buxus balearica).
L'altura, juntament amb els hiverns que cobreixen de neu aquest hàbitat, les fortes ventades i els estius sofocants a la muntanya, fan que les plantes hagin desenvolupat unes estructures adaptades.

Moltes d'aquestes espècies són endèmiques.
L'estepa Joana (Hypericum balearicum) per exemple, creix a la muntanya, on mostra les seves flors ben grogues i les fulles de forma arruada.
La col del diable (Pastinaca lucida) destaca per la seva forta olor que desprèn si la tocam. Contrariament a la bona olor de la camamil·la de muntanya (Santolina chamaeyparissus).
Si haguéssim de respondre quina planta de muntanya i a més a més endèmica, té unes grans flors de color rosat, la resposta seria la peònia (Paeonia cambessedesii). Una coloració totalment diferent al potent color groc de la violeta de penyal (Hypericum balearicum) que viu penjada als penyals.

El coixinet de monja o gatovell (Astragalus balearicus) és espinós, baix i amb una estructura que no deixa que el fort vent li afecti ni la calor de l'estiu el sequi.
Com a curiositat, la didalera (Digitalis minor) conté tòxic a la seva sava. La seva bellesa tal vegada ens alerta del seu perill.
Malgrat la podem trobar des del nivell de la mar, la ceba marina (Urginea maritima) és freqüent a la muntanya. Durant l'any mostra només un grapat d'amples i consistents fulles verdes, però per setembre aquestes fulles se sequen i són substituides per una bellíssima atzavara amb floretes blanques.

La maçanella (Helichrysum crassifolium) és un altre elegant endemisme de l'alta muntanya, com també ho és la col de penya (Scabiosa cretica)
El lletsó de penyal (Crepis triasii) resisteix bé les fortes condicions atmosfèriques de muntanya, com també ho fan la col borda (Brassica balearica) i la cossiada de penyal (Globularia majoricensis), un endemisme ben interessant,
Igualment endèmica, trobam la violeta de muntanya (Viola jaubertiana), petita amb floretes violetes i sempre amagada a zones d'ombra.

Cal destacar a dues plantes endèmiques amb les que es treballa per la seva conservació: l'api den Bermejo (Apium bermejoi) i la Naufraga balearica.