Recorrido recomendado.
En Cala Barques apareixen també les turbidites de la Formació Banyalbufar, constituint el substrat de la cala sobre la que s’ha dipositat l’arena de la platja. Es poden observar a l’extrem nord de la cala (punto A).
Turbiditas de la Formación Banyalbufar en Cala Barques (punto A).
A més, tot l’extrem nord de la cala (punt B) està format per gresos i conglomerats de la Formació Sant Elm, la mateixa que vèiem en la part superior de la Punta de sa Torre, del miocè inferior (fa uns 20 Ma).
Vista general de Cala Barques, amb els gresos i conglomerats que formen el seu extrem nord.
Aquí, en lloc de presentar fòssils d’ostrèids, també es poden observar dents de peixos (daurades, taurons, peixos ballesta...) junt a coralls, mol·luscs i eriçons, indicant que es formaren en un mar poc profund i càlid (subtropical). Excepcionalment s’han trobat també dents de cocodril. Paleontològicament, aquesta localitat és una de les més importants del miocè de Balears.
Detalle del tamaño que presentan los dientes de pez que aparecen en las areniscas
Si ens fixem en els materials que hem anant veient al llarg del recorregut entre Cala Clara i Cala Barques ens adonem de que tant a l’inici com al final del mateix apareix la Formació Sant Elm (del miocè inferior) i, enmig, la Formació Banyalbufar (del miocè inferior-mitjà).
Això es deu a la presència d’un sinclinal, és a dir, un plec de forma còncava en el que els materials més antics estan en els extrems i els materials més moderns, en el centre. Com a més el pla axial (el que divideix el plec en dos parts simètriques) no és vertical si no que està inclinat es denomina sinclinal tombat. Aquest tipus d’estructures tectòniques es, junt amb els encavalcaments, molt característic de la Serra de Tramuntana.
Cartografía geològica i tall simplificat de Cala Sant Vicenç on s’han marcat les parades.
